Un mitjà de comunicació remarcava “la prestigiosa revista Time no situa Catalunya en el top 10 de nacions que es podrien independitzar”. I ho deia en forma de retret, tot considerant aquest un oblit imperdonable, i més quan aquesta publicació americana ja és la segona vegada que ho fa. Una primera cosa que se’ns pot ocórrer és pensar que hi ha hagut un error, que els autors del reportatge no disposen de prou informació, o que s’han deixat portar per la premsa oficial, la dels corresponsals estrangers que tenen la seva seu a Madrid.
Potser, sí. Però alguna cosa deuen tenir de raó. A Catalunya el sentiment independentista creix, és cert; però també ho és que la principal força anomenada nacionalista, avui per avui, està molt lluny de plantejar qualsevol proposta independentista. Els qui no confien en la imminent, ni que sigui a mitjà termini, independència de Catalunya no són els periodistes de la revista Times, sinó la ciutadania catalana que continua negant el seu vot a les formacions que es declaren obertament independentistes. Estem veient com l’actual Govern de la Generalitat pot reconèixer que Catalunya és maltractada a Espanya en tots els sentits, que no compleixen mai ni amb les seves promeses ni amb el que estableix l’Estatut, que procuren boicotejar els nostres aeroports o posen tots els pals a les rodes a la convivència i a la integració social, que lluiten aferrissadament contra la nostra llengua catalana... i malgrat tot, tots els seus pressupòsits són els de continuar dins d’aquest Estat que ens empobreix, i procurar només alleugerir el mal que ens ocasiona. Els autors dels reportatge de Times deuen saber que una majoria dels catalans es poden plànyer de la seva desventura, però que mai tindran el coratge suficient com per a plantar-hi clara; i menys els seus líders polítics, gens disposats a arriscar la seva carrera personal. No crec que vagin tan mal encaminats.
Per tant, no crec que sigui cap disbarat afirmar que Catalunya no té la perspectiva immediata d’assolir la seva independència; almenys mentre CiU no faci un gir radical. Ara bé, que la “prestigiosa” revista col·loqui en aquest top 10 països com la República de Cascàdia, la Padània i la Segona República de Vermont, em sembla un despropòsit majúscul. Com també seria discutible creure, com fa el Time, que hi ha més possibilitats per al Tíbet, per al Kurdistan o per a Ossètia, que per a Catalunya, tenint en compte la delicada situació d’aquests països i sobretot del caràcter poc democràtic dels Estats als quals pertanyen. Sincerament, no crec que sigui seriós qualificar de “prestigiosa” una publicació que és capaç de publicar tants disbarats. Cap periodista amb un mínim de rigor professional no ho faria.
Potser, sí. Però alguna cosa deuen tenir de raó. A Catalunya el sentiment independentista creix, és cert; però també ho és que la principal força anomenada nacionalista, avui per avui, està molt lluny de plantejar qualsevol proposta independentista. Els qui no confien en la imminent, ni que sigui a mitjà termini, independència de Catalunya no són els periodistes de la revista Times, sinó la ciutadania catalana que continua negant el seu vot a les formacions que es declaren obertament independentistes. Estem veient com l’actual Govern de la Generalitat pot reconèixer que Catalunya és maltractada a Espanya en tots els sentits, que no compleixen mai ni amb les seves promeses ni amb el que estableix l’Estatut, que procuren boicotejar els nostres aeroports o posen tots els pals a les rodes a la convivència i a la integració social, que lluiten aferrissadament contra la nostra llengua catalana... i malgrat tot, tots els seus pressupòsits són els de continuar dins d’aquest Estat que ens empobreix, i procurar només alleugerir el mal que ens ocasiona. Els autors dels reportatge de Times deuen saber que una majoria dels catalans es poden plànyer de la seva desventura, però que mai tindran el coratge suficient com per a plantar-hi clara; i menys els seus líders polítics, gens disposats a arriscar la seva carrera personal. No crec que vagin tan mal encaminats.
Per tant, no crec que sigui cap disbarat afirmar que Catalunya no té la perspectiva immediata d’assolir la seva independència; almenys mentre CiU no faci un gir radical. Ara bé, que la “prestigiosa” revista col·loqui en aquest top 10 països com la República de Cascàdia, la Padània i la Segona República de Vermont, em sembla un despropòsit majúscul. Com també seria discutible creure, com fa el Time, que hi ha més possibilitats per al Tíbet, per al Kurdistan o per a Ossètia, que per a Catalunya, tenint en compte la delicada situació d’aquests països i sobretot del caràcter poc democràtic dels Estats als quals pertanyen. Sincerament, no crec que sigui seriós qualificar de “prestigiosa” una publicació que és capaç de publicar tants disbarats. Cap periodista amb un mínim de rigor professional no ho faria.
1 comentari:
Del tot d'acord. Aquests dies he tingut a Facebook i també amb algun company de l'assemblea territorial d'Horta-Guinardó per la independència una tensa discussió perquè m'he oposat a la campanya, que considero fruit de la ignorància i la impotència, de suposada resposta catalana a "Time". Vaig resumir així la meva posició en una de les meves intervencions:
"Aquesta protesta, nascuda de la ignorància de les mínimes regles de la comunicació moderna de masses, no la firmaré com ja li he raonat més extensament al company. La revista "Time", de dretes i on treballen probablement els millors periodistes del món, com qualsevol periodista que és un bon professional en el seu ofici, distingeix clarament –seguint la tradició anglosaxona que s'ensenya a tots els centres de formació de periodistes del món– què és opinió i què és informació. I no acostuma a barrejar-ho. El rànquing que publica sobre les perspectives d'independència de diversos territoris del món és pura i estricta opinió. No hi tinc res a dir, doncs. L'opinió és lliure i, en aquest cas, a banda que considero que l'expressen dintre dels límits de l'objectivitat i el respecte, no la puc criticar:
1) Perquè la comparteixo. No sé si hi hauria inclòs els mateixos territoris que ells –segurament manejant ells més informació de la que jo tinc– hi posen, però respecte del meu país tinc MOLT CLAR que encara no tenim dret a figurar en aquest rànquing. Ens hem d'espavilar, doncs, si volem entrar-hi. I en això estem. Gràcies al "Time" per dir-nos-ho tan clar.
2) Perquè no vull interferir de forma matussera en l'opinió lliurement expressada per un periodista ni per cap altre ciutadà, si no la considero ofensiva, demagògica o manipuladora de la realitat. I aquesta del "Time", al meu parer, no ho és. Hi puc coincidir i compartir-la o no, però és una opinió expressada respectant les normes ètiques de la professió. Res a dir-hi, doncs, de part meva.
3) Perquè considero aquesta campanya fruit de la ignorància i la impotència, tan esteses entre els nostres connacionals, especialment els més abrandats. I altament perjudicial per als interessos de la catalanitat, perquè és una mostra de rebequeria infantil i no de maduresa política nacional: com que no ens donen la raó, que a més a més no tenim al meu parer, muntem la cridòria i fem el ploramiques una vegada més davant de tot el món. Ens mereixerem que els periodistes del "Time" i de tots els mitjans de comunicació internacionals, amb tota la raó del món, ens facin la gran botifarra. I no hi haurà res a dir sinó seguir fent el nen rebec.
Per favor, penseu-hi abans de firmar i difondre aquest disbarat.
Humbert Roma, periodista jubilat
Publica un comentari a l'entrada