No sé com han anat les negociacions amb els hereus del fotògraf Agustí Centelles, però el cert és que el seu llegat ha anat a parar a mans del Ministeri de Cultura; és a dir que amb tota probabilitat serà traslladat a Madrid o a Salamanca. És el mateix que va passar quan Salvador Dalí va deixar en herència una part del seu patrimoni a l’Estat espanyol; es va procedir a desmantellar, parcialment, el seu Museu de Figueres. I un cas semblant va passar temps enrere quan una entitat de crèdit, com a forma de pagament d’impostos, va lliurar a l’Estat un quadre de Joan Miró; immediatament va ser traslladat a Espanya, a Madrid.
L’argument és molt clar, i d’una lògica irrefutable: si és seu, per què no se’l poden endur cap a casa. En ocasió del quadre de Joan Miró, un diputat espanyol contrari lògicament a què el quadre restés a Catalunya, dipositat a la Fundació Miró, o que es cedís a la Fundació del mateix pintor que hi ha a Mallorca, cosa que podia semblar el més assenyat, va posar un símil inqüestionable: “És que algú quan va a comprar a una botiga, després de pagar deixa el que ha adquirit a la mateixa botiga?”. I tenia tota la raó. Si és seu, s’ho emporten cap a casa. De fet, és el mateix argument que esgrimim nosaltres quan reclamem el retorn dels anomenats arxius de Salamanca (recordem que encara queden documents per a retornar); per a un andalús o un manxec, que l’arxiu “nacional” de la Guerra Civil sigui a Salamanca és tan normal com que s’hagués establert a Santander o a Càceres, perquè qualsevol d’aquestes ciutats formen part del seu imaginari nacional. De la mateixa manera que l’Arxiu Nacional de Catalunya, ubicat a Sant Cugat, podia haver-se fet a qualsevol altra ciutat catalana.
Ara, ERC posa un altre cas sobre la taula. Al despatx del Rei hi ha el quadre “l’atleta còsmic” que el Dictador Franco va encarregar a Salvador Dalí; un capritx personal del monarca que va costar a l’erari públic tres milions d’euros. Els republicans demanaven que el quadre es cedís (ni tan sols demanaven que hi fos lliurat en propietat) per a ser exposat al públic al Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, argumentant que, essent propietat del “Patrimonio Nacional”, es posaria a l’abast i gaudi dels ciutadans. La lògica nacional espanyola, la que ja contempla Catalunya com un territori aliè a la seva identitat, ha fet que la proposta fos refusada taxativament, amb la complicitat servil això sí dels socialistes catalans, els impulsors del Museu Olímpic de Barcelona, i dels convergents; no fos cas que l’amo s’enfadés.
L’argument és molt clar, i d’una lògica irrefutable: si és seu, per què no se’l poden endur cap a casa. En ocasió del quadre de Joan Miró, un diputat espanyol contrari lògicament a què el quadre restés a Catalunya, dipositat a la Fundació Miró, o que es cedís a la Fundació del mateix pintor que hi ha a Mallorca, cosa que podia semblar el més assenyat, va posar un símil inqüestionable: “És que algú quan va a comprar a una botiga, després de pagar deixa el que ha adquirit a la mateixa botiga?”. I tenia tota la raó. Si és seu, s’ho emporten cap a casa. De fet, és el mateix argument que esgrimim nosaltres quan reclamem el retorn dels anomenats arxius de Salamanca (recordem que encara queden documents per a retornar); per a un andalús o un manxec, que l’arxiu “nacional” de la Guerra Civil sigui a Salamanca és tan normal com que s’hagués establert a Santander o a Càceres, perquè qualsevol d’aquestes ciutats formen part del seu imaginari nacional. De la mateixa manera que l’Arxiu Nacional de Catalunya, ubicat a Sant Cugat, podia haver-se fet a qualsevol altra ciutat catalana.
Ara, ERC posa un altre cas sobre la taula. Al despatx del Rei hi ha el quadre “l’atleta còsmic” que el Dictador Franco va encarregar a Salvador Dalí; un capritx personal del monarca que va costar a l’erari públic tres milions d’euros. Els republicans demanaven que el quadre es cedís (ni tan sols demanaven que hi fos lliurat en propietat) per a ser exposat al públic al Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, argumentant que, essent propietat del “Patrimonio Nacional”, es posaria a l’abast i gaudi dels ciutadans. La lògica nacional espanyola, la que ja contempla Catalunya com un territori aliè a la seva identitat, ha fet que la proposta fos refusada taxativament, amb la complicitat servil això sí dels socialistes catalans, els impulsors del Museu Olímpic de Barcelona, i dels convergents; no fos cas que l’amo s’enfadés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada