En alguna altra ocasió ja he parlat de les actuacions policials. Les d’arreu. Només veient les imatges per la televisió, hom ja pot treure unes primeres conclusions. La ràbia amb què colpegen manifestants sovint carregats de raó per a protestar; l’eufòria amb què s’abraonen sense contemplacions sobre qualsevol que s’interposi en el seu camí, tant se val que sigui un vianant badoc, un nen, una dona, una persona gran, o un periodista que està fent la seva feina; l’acarnissament exhibit sobre persones indefenses, caigudes a terra, cosint-los a garrotades sense tenir contra ells cap acusació a fer que pogués motivar la seva detenció... fa dubtar que sota el casc de policia pugui amagar-s’hi un ésser humà.
Les autoritats de torn acostumen a emparar les seves brutalitats, i només excepcionalment, almenys de cara a la galeria, es reconeixen cínicament “errors de coordinació”. Els cossos policials tenen una estructura i unes normes de disciplina semblants a les militars, i es fa difícil de creure que tants excessos siguin deguts a reiterats incompliments de les ordres donades. En molts casos tampoc es poden excusar en el compliment del deure, quan es tracta d’ordres manifestament contràries al sentit comú i als principis de defensa de la ciutadania que haurien d’inspirar totes les seves actuacions. Però, fins i tot així, tampoc es justificarien moltes de les salvatjades que sovint veiem per la televisió, i que responen a comportaments individuals.
La darrera atzagaiada, per a fer avergonyir qualsevol persona decent, va ser la intervenció dels Mossos a la Ciutat de la Justícia per a detenir de forma ostentosa i estúpida, un grup d’indignats que es personaven voluntàriament davant les autoritats judicials. Tan vergonyós va ser el cas que tothom es treu les puces de sobre, atribuint-se mútuament l’ordre donada: el Departament de Governació de la Generalitat, l’Audiència Nacional, o qui sigui. En aquest cas, la responsabilitat dels comandaments dels Mossos no deu ser pel fet de donar una ordre tan absurda i contrària a la seva funció, perquè suposo que no va ser per iniciativa pròpia, sinó per no denunciar de forma immediata el delinqüent que va donar l’ordre i no portar-lo emmanillat davant del jutge de guàrdia per alteració de l’ordre públic. És impossible que la persona o persones que van decidir tan gran despropòsit continuïn exercint les seves funcions professionals, ja sigui en la judicatura o en el Departament de Governació. I en la mesura que no es vegin destitucions i processaments haurem de creure que hi ha complicitats per totes bandes. I els ciutadans no podem fer res més que sentir vergonya d'aquestes institucions.
Les autoritats de torn acostumen a emparar les seves brutalitats, i només excepcionalment, almenys de cara a la galeria, es reconeixen cínicament “errors de coordinació”. Els cossos policials tenen una estructura i unes normes de disciplina semblants a les militars, i es fa difícil de creure que tants excessos siguin deguts a reiterats incompliments de les ordres donades. En molts casos tampoc es poden excusar en el compliment del deure, quan es tracta d’ordres manifestament contràries al sentit comú i als principis de defensa de la ciutadania que haurien d’inspirar totes les seves actuacions. Però, fins i tot així, tampoc es justificarien moltes de les salvatjades que sovint veiem per la televisió, i que responen a comportaments individuals.
La darrera atzagaiada, per a fer avergonyir qualsevol persona decent, va ser la intervenció dels Mossos a la Ciutat de la Justícia per a detenir de forma ostentosa i estúpida, un grup d’indignats que es personaven voluntàriament davant les autoritats judicials. Tan vergonyós va ser el cas que tothom es treu les puces de sobre, atribuint-se mútuament l’ordre donada: el Departament de Governació de la Generalitat, l’Audiència Nacional, o qui sigui. En aquest cas, la responsabilitat dels comandaments dels Mossos no deu ser pel fet de donar una ordre tan absurda i contrària a la seva funció, perquè suposo que no va ser per iniciativa pròpia, sinó per no denunciar de forma immediata el delinqüent que va donar l’ordre i no portar-lo emmanillat davant del jutge de guàrdia per alteració de l’ordre públic. És impossible que la persona o persones que van decidir tan gran despropòsit continuïn exercint les seves funcions professionals, ja sigui en la judicatura o en el Departament de Governació. I en la mesura que no es vegin destitucions i processaments haurem de creure que hi ha complicitats per totes bandes. I els ciutadans no podem fer res més que sentir vergonya d'aquestes institucions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada