Simone Klinge, del Secretariat de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, parlava de l’èxit del català, com a llengua minoritzada que ha aconseguit sobreviure i gaudir d’una relativa bona salut. La Carta europea de Llengües regionals o minoritàries és un tractat europeu, impulsat pel Consell d’Europa, que a partir del moment que ha estat ratificat pels Estats passa a formar part del seu ordenament jurídic. No es tracta, doncs, d’un organisme consultiu ni d’una entitat privada, sinó que és un instrument jurídic per a la defensa de les llengües dites regionals o minoritàries, el que equival a dir les llengües que no són les oficials de cap Estat de la Unió europea.
L’objectiu de la Carta és, evidentment, protegir i promoure les llengües regionals o minoritàries com un aspecte amenaçat del patrimoni cultural d'Europa. El que passa és que els Estats, tot i haver signat la Carta, en fan l’aplicació que volen, la vulneren sempre que els interessa, i els jutges saben que poden negligir-la perquè ningú els en demanarà explicacions. La Carta no preveu cap mena de sanció per a qui la incompleixi, de manera que no deixa de ser un brindis al sol o, si ho voleu, un feix de bones intencions. Simoni Klinge remarca que el cas del català és únic a Europa, és la llengua amb més parlants i amb una situació més positiva del conjunt de les llengües “regionals o minoritàries”. I és que per a Europa això de les llengües, un cop garantida la fortalesa, l’autoritat i quan cal la imposició de les llengües oficials dels Estats, és una pura anècdota. Europa, igual que la UNESCO, posa molt més interès en la defensa de qualsevol mena d’ocell o llangardaix exòtic que al patrimoni cultural que representa la diversitat lingüística; a la majoria d’Estats de la Unió europea es contempla la ràpida i inexorable degradació i desaparició de les seves llengües amb una absoluta passivitat, complaença o complicitat.
Això explica que la senyora Simone Klinge, que en el conjunt dels dirigents i personalitats europees del món polític o acadèmic deu ser de les més conscienciades sobre la problematica de les llengües minoritzades, sigui capaç de dir una bajanada com aquesta: “el català es parla en àrees urbanes, mentre que altres llengües regionals o minoritàries majoritàriament es parlen al camp”. Bajanada perquè ho diu com si fos una simple qüestió descriptiva del català, però que també podria haver estat d’una altra manera; o com si no fos conscient que totes aquestes llengües que no és parlen en les àrees urbanes són ja llengües mortes. Ella mateixa diu que si Catalunya fos un estat independent, el català ja no entraria en l’àmbit de protecció de la Carta; el que equival a admtre el fracàs més rotund del Consell d’Europa, ja que amb ben poques excepcions, com la del català, la majoria continua el seu inexorable procés de desaparició.
L’objectiu de la Carta és, evidentment, protegir i promoure les llengües regionals o minoritàries com un aspecte amenaçat del patrimoni cultural d'Europa. El que passa és que els Estats, tot i haver signat la Carta, en fan l’aplicació que volen, la vulneren sempre que els interessa, i els jutges saben que poden negligir-la perquè ningú els en demanarà explicacions. La Carta no preveu cap mena de sanció per a qui la incompleixi, de manera que no deixa de ser un brindis al sol o, si ho voleu, un feix de bones intencions. Simoni Klinge remarca que el cas del català és únic a Europa, és la llengua amb més parlants i amb una situació més positiva del conjunt de les llengües “regionals o minoritàries”. I és que per a Europa això de les llengües, un cop garantida la fortalesa, l’autoritat i quan cal la imposició de les llengües oficials dels Estats, és una pura anècdota. Europa, igual que la UNESCO, posa molt més interès en la defensa de qualsevol mena d’ocell o llangardaix exòtic que al patrimoni cultural que representa la diversitat lingüística; a la majoria d’Estats de la Unió europea es contempla la ràpida i inexorable degradació i desaparició de les seves llengües amb una absoluta passivitat, complaença o complicitat.
Això explica que la senyora Simone Klinge, que en el conjunt dels dirigents i personalitats europees del món polític o acadèmic deu ser de les més conscienciades sobre la problematica de les llengües minoritzades, sigui capaç de dir una bajanada com aquesta: “el català es parla en àrees urbanes, mentre que altres llengües regionals o minoritàries majoritàriament es parlen al camp”. Bajanada perquè ho diu com si fos una simple qüestió descriptiva del català, però que també podria haver estat d’una altra manera; o com si no fos conscient que totes aquestes llengües que no és parlen en les àrees urbanes són ja llengües mortes. Ella mateixa diu que si Catalunya fos un estat independent, el català ja no entraria en l’àmbit de protecció de la Carta; el que equival a admtre el fracàs més rotund del Consell d’Europa, ja que amb ben poques excepcions, com la del català, la majoria continua el seu inexorable procés de desaparició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada