En la Marató Televisiva de diumenge es van dir moltes coses: sociòlegs, economistes, polítics, treballadors socials, activistes... tothom hi deia la seva. A grans trets, tothom coincidia en la necessitat de “no deixar ningú fora de joc”, la majoria cantava excel•lències de l’esperit solidari dels catalans, i molt pocs assenyalaven amb el dit els culpables de la pobresa. Perquè la pobresa que s’ha generat en els darrers anys i que s’agreuja a cada pas no és fruit de l’atzar ni d’un hipotètic fat que s’escapi de les nostres mans: és el resultat conscient i deliberat d’unes polítiques orientades exclusivament a salvaguardar els interessos dels grans poders econòmics. Uns poders sense escrúpols ni vergonya, als quals importa ben poc el patiment de la gent si ells en treuen un benefici personal. I els nostres governs estan lliurats en cos i ànima a acontentar-los.
Com sol passar en aquests casos en què es vol donar una imatge de tendresa i d’acostament ingenu a la realitat, també els responsables de la Marató van deixar un petit espai perquè els nens expliquessin la seva visió de la crisi. L’anàlisi infantil, amb el seu reduït i elemental llenguatge, sol despertar totes les simpaties i més d’un somriure entre compassiu i maliciós, en la mesura que es pressuposa que dels nens podem esperar-ne tota la ingenuïtat i candidesa, però res més. Un cop els hem deixat dir la seva, els hem rigut les gràcies, i hem dit allò de “que macos que són, els nens”, tornem al món dels grans, el de les anàlisis serioses que impunement condemnen a la misèria a tanta gent. Però un d’aquells nens va dir amb tota naturalitat: “La pobresa s’hauria de prohibir”. I a qui se li acut una bajanada com aquesta? Com es vol prohibir la pobresa? “Que en són de macos els nens; però, que ingenus que són”!
Però la seva ingenuïtat no prové del fet de formular propostes impossibles. Perquè impossible no ho és: un Govern decent hauria de prioritzar la salvaguarda dels drets fonamentals, com el d’una vida digna, que inclou el de la vivenda. Està clar que es podrien posar límits a l’especulació, als beneficis il•limitats, o al dret dels bancs a cobrar dels morosos, i en els pressupostos es podria deixar com a intocables les partides destinades a garantir aquest dret fonamental que és la vida digna! Però els Governs, cínicament, diuen que no hi poden fer res però posen tots els mitjans econòmics per a salvar bancs i banquers, legislen a favor dels qui exigeixen desnonaments encara que sigui per a tenir buida i abandonada la vivenda, a favor dels empresaris que per a tenir més beneficis poden deslocalitzar les empreses o jugar amb els treballadors com si fossin nines de drap. La ingenuïtat dels nens és pensar que hi haurà governs amb un mínim de decència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada