A més d’un se’ns devien il•luminar els ulls en sentir el President Artur Mas, al Parlament, sentenciant que Catalunya disposaria d’Hisenda pròpia, ja fos per la via del Pacte Fiscal negociat amb el Govern espanyol, ja fos per la decisió unilateral de la majoria parlamentària. Però de seguida ens sobrevé el dubte: És possible que finalment l’Artur Mas s’hagi adonat de l’error que cometia sotmetent-se als designis de Madrid? Que s’hagi adonat que no portaven enlloc ni les estúpides polítiques de retallades que ens han ensorrat encara més en la crisi, ni les utòpiques i al•lucinants pretensions de convèncer els nostres espoliadors perquè ens tornin el que és nostre? És possible que estigui disposat a fer un gir de 180º en la seva política?
Costa de creure. Però, com que les ganes que sigui veritat són immensurables, podríem arribar a fer un acte de fe i donar crèdit a les seves paraules. Estem disposats a oblidar que durant molts i molts anys els nostres Governs (els de CiU i el del tripartit) han anat llançant advertències i amenaces a Madrid del que seríem capaços de fer si “no trobàvem un encaix adequat dins d’Espanya”, com deia Jordi Pujol des dels inicis. Però era el conte del pastor i el llop: no sé si algun cop es van arribar a inquietar per les amenaces dels catalans, però el que és segur és que al final ja no podien dissimular el riure quan sentien aquesta mena d’advertiments, amb la seguretat que a l’endemà trucarien de genolls a la seva porta. La credibilitat de les amenaces de cercar una via pròpia, si no podíem veure reconeguda la nostra identitat al si de l’Estat espanyol, era nul•la. La dita castellana de “perro que ladra no muerde”, es constatava una vegada darrere l’altra com a estrictament certa. La prova és que les reaccions a Madrid han estat ben escasses, i no tenen cap inconvenient en mantenir viva la col•laboració CiU-PP.
Però, com molt bé il•lustrava el programa “Polònia”, la funció del PP català va molt més enllà fins i tot de l’estratègia de Madrid. I la senyora Alícia, que dies enrere ja va retreure que era gràcies al Govern espanyol que el Govern català podia pagar les nòmines dels funcionaris, va llançar la seva nova amenaça: Si Catalunya construís una hisenda pròpia, qui pagaria les pensions dels jubilats catalans? La senyora Alícia donava per suposat que els diners que els catalans han pagat durant tots els anys de cotització són diners estrictament dels espanyols, que no ens corresponen als catalans, i que només per la seva graciosa generositat ens en poden tornar un part quan volen, o gens ni mica si pretenguéssim decidir sobre els nostres recursos.
I amb això tenia raó l’Alícia. Una decisió valenta en defensa de Catalunya tindrà sempre la reacció aïrada, i si cal violenta, de les institucions de l’Estat. I el mínim que podem esperar és que els diners que ara ens espolien en part, se’ls vulguin quedar tots, i procurin fer-nos tota mena de boicots: les traves i les agressions que ara ens procuren més o menys dissimuladament, esdevindrien franques i obertes, amb totes les seves armes. Per tant, com deia l’Alícia, si l’Artur Mas té una clara intenció de posar-se al servei del interessos dels catalans, hauria d’explicar i preveure totes aquestes agressions que haurem de patir.
Perquè, les amenaces de l’Artur Mas podem posar-les en dubte, podem témer que quedin en un no res a la primera envestida dels espanyols, com li va passar a l’Ibarretxe, però les amenaces dels nacionalistes espanyols com les de l’Alícia tenen tota la credibilitat del món. Les promeses de respectar Catalunya les negligeixen sempre; les amenaces, mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada