Batent tots els rècords, o la majoria

És una manera de superrelativitzar una dada: és tan alta que supera rècords. Ens ho diuen els homes del temps quan ens parlen de l’onada de calor o els economistes i mitjans de comunicació en general quan parlen de la crisi econòmica. I si se superen rècords és que deu ser extraordinària, la calor o la crisi. El que caldria veure, però, és fins on arriba aquest rècord, i què va passar quan es va arribar a la xifra que ara emulem.

En el cas de la meteorologia, veiem que tampoc n’hi ha per tant: aquestes temperatures i aquestes sequeres ja les hem viscut, i en èpoques relativament recents. En el cas de l’economia, la cosa ja és diferent perquè els vaivens de l’economia no depenen de l’atzar, sinó que són perfectament controlats i dirigits. Quan algú compara aquesta crisi amb la de l’any 1929 ho fa per assenyalar la magnitud de la catàstrofe, però sobretot per indicar que res tornarà a ser igual com fins ara. Aquesta no és una crisi normal, en el sentit d’una oscil·lació periòdica i temporal de l’economia, com ho poden haver estat les crisi del 78 o del 92. S’estan posant les bases per a una nova societat capitalista molt més propera al liberalisme salvatge de finals del segle XIX que al benestar que se’ns prometia i que havien tastat a finals del segle XX.

Però, parlem de xifres. Aquests dies ens han donat una d’aquestes xifres que bat rècords: la morositat en les entitats financeres ha arribat al 9’42%, superant així, per molt poc, la xifra de 1994 (encara que aleshores el volum dels crèdits era inferior). Pel que fa a l’atur, el 1994 també s’havia sobrepassat el 24% que ara hem superat. Però no tot són rècords. El deute públic espanyol els anys 1996 i 1997 va arribar gairebé al 80%, xifra que encara no hem superat hores d’ara. Per a pagar aquest deute públic ara s’ha arribat a pagar en bons de l’Estat més del  7% d’interessos, que no arriba encara a superar la del 1990 que va arribar al 7’7%.

Les xifres de l’economia espanyola són dolentes, és cert. Tan dolentes, però, com les dels anys noranta; en alguns casos les hem sobrepassat, i en d’altres, no. I què va passar, doncs, aquells anys 90? Pràcticament res. Els Governs europeus i les autoritats monetàries van prendre mesures per a sortir de la crisi, i van acabar funcionant. Molt diferent d’ara que els Governs, a consciència, van prenent mesures que empitjoren cada vegada més la situació, però selectivament. Milloren els interessos de les grans fortunes, els mercats de luxe van millor que mai, i a canvi es carrega tot el pes sobre els treballadors i la població en general. I, molt important, es posen les bases per a crear un nou sistema de relacions entre el poder econòmic i la ciutadania, s’ha eliminat l’estat del benestar i consolidat la precarietat que és la millor eina per a tenir collada (atada y bien atada que diria aquell) la població. Estan fent del món el seu paradís fiscal, a costa de la immensa majoria. Amb aquesta crisi, podem fer una reculada a nivell de drets socials de decennis o de segles, a no ser que reculéssim tant que arribéssim a l’època de la guillotina.