Qui escriurà la història d’ETA?

En un excel·lent reportatge televisiu en què es presentava un programa de trobades entre membres d’ETA i familiars de víctimes, un d’aquest manifestava el seu temor per qui acabaria escrivint la història d’ETA. La història, almenys inicialment, l’escriuen sempre els vencedors; en tot cas, serà amb el temps que s'acabarà reescrivint la mateixa història des de diferents perspectives. Amb tot, no és qüestió de témer que s’escrigui i es reescrigui la història, ni aquesta ni cap història.

És evident que no hi ha una sola història d’ETA. L’organització de les darreres dècades tenia ben poc a veure amb aquella de l’època del franquisme, que gaudia d’un ampli suport dels demòcrates antifranquistes, del País Basc i de fora. El principal error d’ETA, a part del mateix error de matar que va cometre el règim franquista i els seus cossos repressius, va ser el de no guanyar; avui la història l’escriuríem completament diferent. Quan van demanar a l’ex lehendakari Leizaola què caldria fer amb ETA quan Euskadi assolís la independència, ell va respondre que el nou Estat necessitaria un exèrcit. Naturalment que, ara, en les darreres dècades, ETA feia nosa fins i tot als abertzales, perquè era un entrebanc seriós en les seves aspiracions per avançar cap a la independència. La seva lluita ara era no només inútil, sinó contraproduent per als objectius que deien defensar. Algú potser recordarà les paraules d’aquell dirigent socialista espanyol que, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, va deixar anar que d’alguna manera se'ls hauria de reconèixer el servei prestat a la democràcia. I suposo que no es pot negar que el País Basc no hauria obtingut un Concert econòmic tan avantatjós sense la concurrència d’ETA; els drets històrics i forals del País Basc s’haurien pogut passar pel forro o encabir, com es va fer amb Catalunya, en el règim comú de la resta d’autonomies.

Quan s’escrigui la història d’ETA, no la del règim, sinó una història desapassionada, rigorosa i imparcial, s’haurà d’explicar que la violència d’ETA va ser la resposta, tan irracional i injusta com vulgueu, a una altra violència no pas menys irracional i injusta. I que el fracàs d’ETA de no trobar en la transició el moment adequat per deixar les armes, també va ser un fracàs de la democràcia. I no cal dir dels esforços esmerçats pels diferents Governs espanyols per evitar de trobar una sortida negociada al conflicte, amb el convenciment que allargant la vida d’ETA, amb les morts conseqüents, aconseguirien a la llarga la victòria policial i, per tant, política. La veritable història d’ETA haurà de tenir més capítols que els que expliquin els seus crims.