Lectures d’estiu: el Crash de l’estat del benestar

De la mateixa manera que el Niño-Becerra justifica, en el seu llibre Más allá del Crash, el desastre ocasionat pel desmesurat afany especulatiu de la banca i dels grans poders econòmics amb una visió determinista, segons la qual tot s’ha esdevingut perquè s’havia d’esdevenir i no per errors de ningú, també justifica el desmantellament de l’estat del benestar com quelcom inevitable.

D’entrada, dóna per suposat que “...veremos un muy menor crecimiento económico, mayor desempleo, menos servicios públicos y, en general, un retroceso en la calidad de vida de la población”. Més endavant ho ratifica: “...no se buscarà ni el pleno empleo ni la redistribución de la renta...es decir, nada parecido al Estado de Bienestar que se ha vivido”. I quan formula la pregunta de si hi continuarà havent un model de protecció social, la resposta és negativa i una de les argumentacions és que “es crecientemente menos necesario, al no tener que calmar a una clase obrera reivindicativa”; ni els més cínics no gosarien argumentar-ho d’aquesta manera.

Però no es tracta que ell pretengui fer una projecció de futur, tanmateix prou evident, i que es limiti a dir el que passarà; perquè això ja ho veiem tots amb les polítiques econòmiques, les reformes i les retallades que s’estan aplicant. Ell el que fa és intentar explicar-nos que totes aquestes polítiques són inevitables. I ho deixa ben clar quan explica les conseqüències de la crisi, i la societat que ens quedarà. Segons ell les persones que ara es jubilen van tenir possibilitats i expectatives “porque todos pudieron tenerlas”, però per als més joves “...eso ya no es así porque no puede ser, ni será porque no debe ser”. Ni el polític més cínic gosaria dir-ho amb aquestes paraules; mentiria i ho negaria, però no tindria tan desvergonyiment.