El periodista Salvador Cot feia abans d’ahir un curiós apunt a Nació Digital sobre el futur immediat del País Basc. Venia a dir que el Concert econòmic pot acabar essent una garantia per a una Euskadi espanyola, en la mesura que el PNB ja s’hi pot trobar còmoda per a mantenir-se com a representació de la classe dominant basca.
Sempre és arriscat, en política, fer projeccions de futur, perquè afortunadament encara hi ha un cert marge per a l’imprevist i els esdeveniments poden precipitar-se sense una premeditació dels seus governants. Particularment, discreparia força de l’anàlisi de Salvador Cot sobretot en l’aspecte que compara el paper d’un PNB disposat a acceptar mantenir l’status quo amb l’actual Concert econòmic, mentre que segons ell CiU necessita molt més per a sobreviure dins d’Espanya.
Potser no és tan interessant la comparació entre ambdós partits com la comparació entre ambdós països. Dins del PNB, com dins de CiU, hi conviuen sensibilitats força diferents; al costat d’elements netament sobiranistes o independentistes, hi ha sectors també importants que hi són estrictament per la seva visió i defensa de posicionaments conservadors. Un conservadorisme que també es manifesta en el suport a la força majoritària local, que si fossin a qualsevol altre lloc de l’Estat seria el Partit Popular. Ambdós partits han governat durant anys, amb un cert acomodament a la situació existent i alternant una agressivitat verbal amb un pactisme pràctic amb el nacionalisme espanyol.
El que està fent canviar la situació no són les iniciatives de govern sinó les respectives societats, en el cas del País Basc amb l’afegit no pas menor de la desaparició d’ETA. El creixement del sentiment independentista ha seguit un procés al marge de la política oficial, i pot esdevenir un moviment que acabi arrossegant el conjunt del país. Faltarà veure si aquest moviment que impregna el conjunt de l’arc parlamentari, des de la Nebreda ex PP o dirigents socialistes com Ferran Mascarell fins als ecosocialistes i amplis sectors de CiU, es traduirà amb un desplaçament cap al sobiranisme de la força majoritària, com pot passar a Catalunya, o cap a l’aparició d’una nova força electoral independentista que superi el testimonialisme, com pot passar a Euskadi.
La societat ha entès que no pot esperar que la classe dirigent ens porti cap enlloc: han tingut molts anys per a fer-ho per acabar fent pactes de rebaixes amb l’espanyolisme. Ara és l’hora de prendre el protagonisme i sortir al carrer. Aquí, com a Euskadi, el futur el decidirà el conjunt de la ciutadania en la mesura que sigui capaç de forçar els seus dirigents polítics a prendre el rumb cap a la independència.
Una altra incògnita serà saber si en el supòsit que s’encetessin dos processos paral·lels cap a la independència, aquests es reforçarien mútuament enfront d’un enemic comú, o si l’un podria esdevenir la torna d’Espanya per a l’altra. Però això ja és una altra qüestió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada