La vergonya, una diferència substancial

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Podem fer les comparacions que vulguem entre la nostra situació i el procés sobiranista endegat a Catalunya, amb la realitat d’altres països. Si hi ha aspectes de la comparació que ens semblen positius els remarquem i, si convé, en reclamem una aplicació semblant en el nostre cas; mentre que si hi ha aspectes de la comparació que ens poden perjudicar, sempre podem dir que, malgrat les similituds, cada cas és diferent i que no es fer un calc mimètic d’una situació a una altra. Però hem de tenir en compte que els enemics de Catalunya també faran el mateix; per això, ells acostumen a comparar-nos despectivament amb Kosovo per la idea de la declaració unilateral d’independència, i nosaltres preferim agafar el Quebec o Escòcia com a model. De fet, ja té la seva lògica que ens vulguin comparar amb Kosovo perquè ells sí que se senten identificats amb Sèrbia.

Lògicament, ens agrada comparar-nos amb el Quebec o amb Escòcia, pel fet que es tracta de societats relativament semblants a la nostra i sobretot pel tipus de procés pacífic i democràtic que segueixen. I de seguida ens afanyem a dir que Catalunya, com a nació que cerca el seu reconeixement com a país, pot ser equiparable al Quebec o a Escòcia, però que en canvi no és equiparable l’esperit democràtic i civilitzat del Canadà i del Regne Unit amb el d’Espanya.

I jo apuntaria que, entre moltes altres, hi ha una altra diferència remarcable. Els Quebequesos sovint no se senten identificats amb un Canadà bàsicament anglòfon i consideren que aquesta diferència lingüística és prou important com per a servir de base per a la seva reivindicació secessionista, com en el cas català. Un fet que no es correspon amb la situació d’Escòcia on ni el gaèlic escocès ni l’Scots com a forma dialectal de l’anglès són decisius en la reivindicació nacionalista; els escocesos basen molt més la seva reivindicació en elements de caràcter històric, també com en el cas català. Ara bé, tant els uns com els altres perceben l’Estat, el canadenc o el britànic, així com les seves institucions, els seus partits i els seus polítics amb un cert respecte; consideren que els aniria millor amb un Estat propi, perquè no se senten prou compresos ni prou atesos però no se n’avergonyeixen. I aquesta sí que és una diferència substancial en relació amb Catalunya.

Tant al Quebec com a Escòcia el poder central de l’Estat vol preservar la seva integritat a base de convèncer-los dels avantatges que, segons els unionistes, pot tenir mantenint-se dins del Canadà o de la Gran Bretanya. Com a norma, (sempre hi pot haver alguna atzagaiada de més) no s’han de sentir avergonyits de formar part d’un Estat els representants del qual diguin les bajanades que es diuen aquí i traspuïn un odi fora mida, com el dels dirigents espanyols. És difícil d’imaginar un anglès proposant quelcom que perjudiqui el conjunt dels britànics només per a poder perjudicar els escocesos; en tot cas, promouran accions per tal de fer atractiva la proposta unionista. Ben al contrari d’aquí, que a més de no coincidir amb els seus plantejaments polítics, que podrien ser tan respectables com els nostres, ens repugnen les seves maneres, la forma d’agressió permanent que exerceixen sobre el país, així com l’insult, el xantatge i les amenaces constants.