La Camacho, l’esperança del PP espanyol

Hores d’ara dubto que quedi ningú, amb un mínim de bona fe i de decència, que tingui el més mínim dubte sobre la deshonestedat del Partit Popular. Perquè ja no es tracta de la possibilitat, existent en qualsevol partit, que hi hagi actuacions puntuals i molt personalitzades de caràcter irregular, sinó que en aquest cas era tota l’estructura del partit la que estava posada al servei de l’enriquiment personal dels seus dirigents.

El tema de la corrupció al Partit Popular no és pas nou. De fet, tots els tresorers del PP han estat involucrats i imputats en causes de corrupció i de finançament il·legal; i no és que els tresorers tinguin aquesta propensió a posar la mà a la caixa, perquè en tots els casos es tracta que hi ha hagut l’encàrrec exprés per part de la direcció d’organitzar una trama que els permeti repartir sucosos beneficis, a part dels propis d’exercir el poder, repartits en sobres o en caixes de cigars. Com ha passat amb la Casa Reial, potser la tradicional impunitat amb què havien maniobrat sempre els ha fet menystenir les formes fins a crear una xarxa de la dimensió i el descarament del cas Gürtel i de l’anomenat cas Bàrcenas. Però, ara els ha esclatat el cas a les mans i ja no hi ha forma d’aturar-ho: la presidenta dels populars bascos deia als nassos de Rajoy que li produïen nàusees els casos de corrupció descoberts al seu partit, l’Esperanza Aguirre, encara que només fos com una forma de venjança personal, reclamava que els dirigents del partit reconeguessin els errors i demanessin perdó a la ciutadania, i l’ex diputat Milian Mestres reconeixia no només que al partit tothom sabia que es cobraven sobresous, sinó que qualsevol que tingués la gosadia de ficar-hi el nas era foragitat del partit.

Algú pot pensar que al Partit Popular ho tenen tot perdut, que d’aquesta no se’n sortiran, que el Govern haurà de dimitir i que en unes properes eleccions rebran un càstig exemplar. Però probablement no ho tenen tot perdut, i no només perquè l’electorat popular pot considerar la corrupció com una fotesa irrellevant o fins i tot com una mostra de l’enginy i de la capacitat dels seus dirigents, perquè ells si poguessin farien exactament igual; sinó perquè saben que tenen l’arma secreta de la Camacho. Al més pur estil Berlusconi, en aquelles gravacions encarregades pel mateix entorn de la dirigent popular, ella es vanagloriava de tenir “un amic fiscal de confiança”. Caldrà recórrer, doncs, als “amics” que tenen estratègicament col·locats en les institucions judicials, com ja insinuava el Rajoy en un dels seus missatges al Bárcenas, en què a canvi del silenci li prometia resoldre el seu cas o que no s’imputés la seva dona, convençut de tenir a les seves mans fer anar la justícia com si fos un joc de titelles.