Preservar o afavorir la unitat

A Bèlgica estrenen rei. Un rei que, com l’espanyol, difícilment podrà fer la funció d’àrbitre en els contenciosos territorials d’aquests país perquè sempre ha mostrat una clara animadversió envers els flamencs i s’ha identificat amb els francòfons. A Bèlgica potser no és tan clar com a Espanya que el país és l’annexió, la conquesta i la supremacia d’una part sobre la resta, i no pas la suma d’una diversitat de pobles i cultures, però ben poc n’hi falta, I, com era d’esperar, en el primer discurs del monarca belga ja va deixar clar que es proposava preservar la unitat de l’Estat belga.

I és prou significatiu que, conscient de les tensions existents i de la incomoditat en què s’hi troba una part important del país, el nou Rei dels belgues hagi encetat el seu mandat afirmant que preservarà la unitat, en lloc de dir que faria tot el possible perquè tothom se sentís còmode amb aquesta unitat. És aquest concepte del poder, no pas pensat com una forma de satisfer les necessitats i els desitjos de la ciutadania sinó de servir-se’n. Com en un disc ratllat que aquí ja ens coneixem de memòria, va fer un elogi teòric de la diversitat, que en qualsevol cas a Bèlgica és molt més respectada que a l’Estat espanyol, però sense fer cap al·lusió a la necessitat de trobar la forma que tothom pugui sentir-s’hi bé. I és que sembla ben senzill: en un moment en què tot apunta cap a una globalització planetària, si hi ha comunitats que no accepten formar part d’una determinada estructura superior, ja sigui estatal o comunitària, és perquè no s’hi troben ben representades ni consideren que s’atenguin degudament els seus interessos. I en aquest cas, com en l’espanyol, és que ja no hi ha ni la mínima voluntat d’afrontar-ho.

La unitat, el seu concepte d’unitat que sempre coincideix amb als interessos d’una part, està per damunt de les necessitats i dels desitjos de la ciutadania. Per això no volen afrontar la qüestió cabdal de saber per quina raó hi ha sectors que no s’hi troben bé al si de l’Estat; perquè saben que atendre les seves raons equivaldria a haver de renunciar als seus privilegis. Per això, l’argument no és mai revisar l’estat de la qüestió per tal d’aconseguir més adeptes i més partidaris de la unitat, sinó imposar-la en base a les lleis redactades per i per a la majoria dominant, que en alguns casos fins i tot podien haver estat acceptades pels qui ara volen deslliurar-se’n creient, ingènuament, que s’aplicarien amb equitat i justícia.