Al llarg d’aquests sis anys d’aquest
Bloc de notes inevitablement els temes es repeteixen, no només perquè s’avança
molt a poc a poc i els problemes generals de la societat no s’acaben de
resoldre mai del tot, sinó perquè la classe política, i amb ella els qui mouen
els ressorts de l’economia, mantenen inalterable el seu discurs malgrat la
realitat els sigui adversa i els resultats obtinguts siguin diametralment
oposats als que preveien. Són capaços de mantenir-se tossudament errats malgrat
l’evidència del fracàs de la seva gestió.
Es pot entendre que hi hagi
diferents opcions i diferents maneres d’enfocar els temes, sempre en funció
dels interessos i la ideologia de cadascú. Per tant, encara que per a algú
sembli obvi que el camí correcte és el seu es podria pensar en deixar un mínim
marge de confiança per assajar altres fórmules d’abordar un mateix tema. Però,
està clar, quan es fa una determinada anàlisi de la situació i es proposa un
camí concret per a resoldre el problema, si el resultat és literalment el
contrari del que s’havia predit i que havia justificat la seva acció, el mínim
que caldria esperar és un acte d’honradesa, un reconeixement de l’error i una ràpida
rectificació. Però, no. Les autoritats monetàries, la Unió europea i els diferents
Governs proposen unes mesures econòmiques que diuen que salvaran Grècia o
Portugal de la fallida, i un cop aplicades les seves mesures el resultat és que
han empitjorat molt més la situació d’aquests països. Exactament el mateix que
ha fet el Govern de Mariano Rajoy amb l’economia espanyola, assolint les xifres
més altes d’endeutament sense controlar el dèficit, o el resultat de la reforma
laboral que no ha aconseguit sinó rècords insospitats d’atur. I no és tan
diferent del que passa amb el model lingüístic a les escoles: segons els
Estatuts de Catalunya i del País Valencià, al final de l’etapa escolar els
alumnes han d’haver assolit un correcte i equiparable nivell de les dues llengües
oficials, cosa que és certa i constatable en el cas de Catalunya però
absolutament falsa en el cas de València; i malgrat tot el PP s’obstina a voler
el model segregacionista valencià en lloc de l’integracionista de Catalunya.
Hom podria pensar que qui conscientment erra en les
seves anàlisis, en les seves gestions i en els resultats obtinguts, i malgrat tot
persisteix tossudament en l’error, no pot ser sinó una persona mancada d’honestedat
i de rigor. Però, essent això cert, potser caldria afegir-hi que, a més, es
tracta de gent perversa i menyspreable perquè en realitat ja mentia quan
explicava quins eren els seus objectius, i els pèssims resultats obtinguts ja
eren els que perseguia des d’un principi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada