Pàgines

dimarts, 1 de novembre del 2011

El mite de la democràcia

Vivim en un món dominat per la falsedat, el cinisme i la desinformació constant. Els grans poders fàctics aconsegueixen crear un estat d’opinió, amb la complicitats dels mitjans de comunicació que ells dominen, d’acord amb els seus interessos. De fet, la versió que ens donen és sempre parcial i interessada i només per casualitat coincideix amb la realitat. Els mitjans de comunicació han renunciat de fa temps a explicar-la, i es limiten a explicar i a donar per bo el que diuen els poderosos. Així, desafiant la realitat que a voltes no poden amagar del tot, han anat creant tot un seguit de mites, tabús i veritats inqüestionables.

Un d’aquests mites és el de la democràcia. Davant de qualsevol protesta, és fàcil sentir ja com a darrer recurs, i per no haver d’afrontar els problemes reals de la gent, allò de “la democràcia és el menys dolent dels sistemes”. És una manera d’admetre la incapacitat o manca de voluntat per a resoldre-ho, però advertint que qualsevol alternativa encara podria ser pitjor. I pitjor encara quan en posar en dubte les actituds prepotents del món occidental, hom ens etziba allò de “però almenys aquí tenim democràcia”. I no posaré pas en dubte que la democràcia sigui el menys dolent dels sistemes, almenys dels coneguts fins ara, però sí que puguem anomenar “democràcia” al funcionament real de les nostres societats. Ho sabem prou bé els ciutadans de les nacions sense Estat que hem de suportar el cinisme dels opressors quan ens diuen que si volem ser lliures hauria de ser “democràticament” seguint la voluntat conjunta dels opressors i dels oprimits; que a nivell espanyol significa dir que primer caldria canviar la Constitució o que, en un clar contrasentit, l’exercici del dret a l’autodeterminació l’han de decidir el conjunt dels ciutadans espanyols. Ho sabem molt bé quan veiem que els nostres governants es troben sotmesos a les imposicions dels anomenats “mercats”, eufemisme per a no dir els dirigents dels grans grups econòmics i financers; i per tant el nostre vot serveix per a ben poca cosa perquè al capdavall no són els polítics que podem escollir els qui marquen les línies polítiques a seguir; i si a alguna societat se li acudís d’escollir uns candidats disposats a plantar cara als poders econòmics, aquests tenen el pes i la força suficient com per a escanyar econòmicament qualsevol país. Ho veiem a les Nacions Unides on un petit grup de països privilegiats dirigeixen l’Organització com si fos un feu medieval, deixant en un no res la voluntat democràtica de l’Assemblea; només els faltaria exercir el dret de cuixa, com de tant en tant ja pretén exercir algun dirigent.

I ara ho tornem a veure a la UNESCO. Per una majoria aclaparadora s’ha votat l’acceptació com a membre de ple dret de Palestina. Però la concepció democràtica dels Estats Units passa, com ja van fer en una altra ocasió amb les Nacions Unides, per no acceptar el resultat de la votació i tancar l’aixeta del finançament de l’Organització. Així, amb aquest mecanisme de l’ofec econòmic o amb el veto en el Consell de Seguretat de l’ONU, poden burlar la democràcia al seu arbitri, condemnar i agredir a qui els convé o fer la vista grossa amb el pitjor dels règims terroristes, si poden beneficiar-se’n. Però, això sí, quan algú s’indigna amb tanta injustícia li venten per la cara que hauria d’estar ben satisfet de poder viure en un sistema democràtic.