Qualsevol resultat electoral pot tenir lectures ben diverses, totes elles vàlides i necessàries. En el cas d’aquestes eleccions espanyoles, és evident que no té res a veure el que ha passat a Catalunya i a Euskadi amb el que ha passat a Espanya. Per als espanyols, no és més que la inèrcia de l’alternança, aquesta vegada cantada; hi ha un sector important de la població espanyola que oscil·la entre PSOE i PP, i que en aquesta ocasió ha tingut en compte la pèssima gestió de la crisi feta pels socialistes; deuen haver pensat que per aplicar polítiques de dretes, tant se val que ho facin els populars que les aplicaran millor. I com sempre que s’ensorren els socialistes, una part dels desencantats se’n van cap a l’esquerra més real, la que representa IU: si l’opció de govern està perduda, tant se val votar una esquerra de veritat. Per la seva banda, l’increment d’UPyD no és més que el símptoma del nerviosisme existent a Espanya en veure com la seva sacrosanta unitat trontolla. Per tant, a Espanya, cap novetat, res que no fos més que previsible.
A Catalunya, en canvi, hi ha algunes dades significatives. D’una banda la victòria, per primera vegada en unes generals, de CiU davant dels socialistes. Això implica que ha disminuït força aquell sector de població que tradicionalment ja li anava bé votar CiU a Catalunya però que pensant en clau espanyola optava pel PSOE, encara que només fos per evitar la victòria popular, aquesta vegada inevitable. Un títol honorífic, el del liderat a Catalunya, que servirà només per a ratificar el pes de Duran i Lleida al sí de la coalició. Donat que la majoria del PP era segura, probablement és millor que CiU no sigui necessària a Madrid, si més no per no caure en la temptació del potineig pactista. Ara, CiU no tindrà ni aquesta excusa per a defensar els interessos de Catalunya: podrà escollir lliurement entre aliar-se amb els enemics de Catalunya o amb els qui voldrien anar més enllà.
ERC ha superat la revàlida del canvi de tendència i les bones maneres apuntades per la nova direcció. Perquè no es tracta de repetir els resultats del 2008, sinó d’aturar una caiguda estrepitosa que alguns auguraven que ens podria portar fins a deixar-nos fora. L’important, doncs, no era mantenir o no aquest escó per Girona sinó encarrilar el futur del partit amb uns altres aires. I això s’ha aconseguit. Un èxit completat amb l'entrada de Compromís al País Valencià. Per la seva banda, l’èxit d’Iniciativa cal buscar-lo en el mateix raonament de IU en l’àmbit estatal, a part d’una bona campanya, conduïda per un candidat creïble com era Joan Coscubiela.
La davallada socialista a Catalunya, més greu encara que al conjunt de l’Estat, té de positiu que és el sector més espanyolista del PSC, amb la Carme Chacón i la Teresa Cunillera al capdavant, el qui ha d’assumir la seva derrota. De tota manera, ja sabem que els estrategs del carrer de Nicaragua també són capaços de culpar de la derrota els més catalanistes que no hi han tingut ni art ni part. I en el cas català, la pèrdua de vots socialistes s’ha repartit entre el PP, CiU i Iniciativa.
El canvi espectacular, però, ha estat al País Basc. Amaiur es converteix en la primera força política en escons, superant el PNB i, per suposat els socialistes. Ja s’entén per què els espanyols volien impedir, amb les trampes que fos com fins ara, que aquests fossin presents a les eleccions: perquè tenen molta més representativitat que no pas els partits espanyolistes. Del nou escenari en pot sorgir una perspectiva cap a la independència molt més clara i definida que la que podríem tenir nosaltres. Se n'haurà de parlar.
I com en totes les eleccions, hi ha els aspectes més residuals: d’una banda el Senat, sense campanya pròpia, sense candidats coneguts ni donats a conèixer, i sense comptar en els mitjans de comunicació; els resultats, per obvis, eren el de menys. Els grups xenòfobs i els ultra nacionalistes espanyols han tret a Catalunya un resultat irrellevant, com era d’esperar. Tan irrellevant com ha estat el vot nul, per més que s’hagi incrementat: ja se sabia que no tenia cap interès ni cap incidència real.
A Catalunya, en canvi, hi ha algunes dades significatives. D’una banda la victòria, per primera vegada en unes generals, de CiU davant dels socialistes. Això implica que ha disminuït força aquell sector de població que tradicionalment ja li anava bé votar CiU a Catalunya però que pensant en clau espanyola optava pel PSOE, encara que només fos per evitar la victòria popular, aquesta vegada inevitable. Un títol honorífic, el del liderat a Catalunya, que servirà només per a ratificar el pes de Duran i Lleida al sí de la coalició. Donat que la majoria del PP era segura, probablement és millor que CiU no sigui necessària a Madrid, si més no per no caure en la temptació del potineig pactista. Ara, CiU no tindrà ni aquesta excusa per a defensar els interessos de Catalunya: podrà escollir lliurement entre aliar-se amb els enemics de Catalunya o amb els qui voldrien anar més enllà.
ERC ha superat la revàlida del canvi de tendència i les bones maneres apuntades per la nova direcció. Perquè no es tracta de repetir els resultats del 2008, sinó d’aturar una caiguda estrepitosa que alguns auguraven que ens podria portar fins a deixar-nos fora. L’important, doncs, no era mantenir o no aquest escó per Girona sinó encarrilar el futur del partit amb uns altres aires. I això s’ha aconseguit. Un èxit completat amb l'entrada de Compromís al País Valencià. Per la seva banda, l’èxit d’Iniciativa cal buscar-lo en el mateix raonament de IU en l’àmbit estatal, a part d’una bona campanya, conduïda per un candidat creïble com era Joan Coscubiela.
La davallada socialista a Catalunya, més greu encara que al conjunt de l’Estat, té de positiu que és el sector més espanyolista del PSC, amb la Carme Chacón i la Teresa Cunillera al capdavant, el qui ha d’assumir la seva derrota. De tota manera, ja sabem que els estrategs del carrer de Nicaragua també són capaços de culpar de la derrota els més catalanistes que no hi han tingut ni art ni part. I en el cas català, la pèrdua de vots socialistes s’ha repartit entre el PP, CiU i Iniciativa.
El canvi espectacular, però, ha estat al País Basc. Amaiur es converteix en la primera força política en escons, superant el PNB i, per suposat els socialistes. Ja s’entén per què els espanyols volien impedir, amb les trampes que fos com fins ara, que aquests fossin presents a les eleccions: perquè tenen molta més representativitat que no pas els partits espanyolistes. Del nou escenari en pot sorgir una perspectiva cap a la independència molt més clara i definida que la que podríem tenir nosaltres. Se n'haurà de parlar.
I com en totes les eleccions, hi ha els aspectes més residuals: d’una banda el Senat, sense campanya pròpia, sense candidats coneguts ni donats a conèixer, i sense comptar en els mitjans de comunicació; els resultats, per obvis, eren el de menys. Els grups xenòfobs i els ultra nacionalistes espanyols han tret a Catalunya un resultat irrellevant, com era d’esperar. Tan irrellevant com ha estat el vot nul, per més que s’hagi incrementat: ja se sabia que no tenia cap interès ni cap incidència real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada