Va ser una sorpresa agradable que en les passades eleccions la CUP entrés amb tres diputats al Parlament de Catalunya. Era una entrada d’aire fresc i alternatiu que va ser benvingut per molta gent, com jo mateix, d’altres formacions polítiques. El seu plantejament trencador, sobretot en les formes, era vist amb moltes simpaties fins i tot des de la discrepància política de fons. I val a dir que el primer discurs del seu cap de files, David Fernández, em va semblar excel·lent, clar i contundent, però sobretot ben fonamentat.
També en els debats posteriors, malgrat representar ells la posició més allunyada del sistema i, per tant dels plantejaments de tall liberal del Govern, la seva confrontació es presentava sempre amable, amb un alt grau de comprensió per part dels qui eren víctimes dels seus atacs dialèctics. Algú podrà dir que això és degut a què, trobant-se tant a l’extrem, en realitat no representa cap alternativa, i en part deu ser així. Però tampoc IC-V representa una alternativa real de Govern, si no és com a crossa d’altres formacions polítiques d’esquerres, i en canvi el to que es manté en els debats és completament diferent. Hi deu pesar, doncs, aquest aire fresc i la bonhomia que transparenten; i, naturalment, el fet de saber que, malgrat el que es pugui dir en els discursos, al capdavall sempre hi haurà una fidelitat al país que aplanarà el camí de l’entesa.
Ara bé, dit això, caldrà veure si aquesta simpatia que ha despertat en un primer moment es mantindrà al llarg del temps, o si pot esdevenir-li poc menys del que li va passar a SI. És evident que moltes vegades agraïm i trobem a faltar gestos de fermesa i de contundència davant de determinades situacions que creiem injustes. Però també ho és que, al capdavall, tots volem solucions efectives als nostres problemes. Per entendre’ns i només a tall d’exemple: jo estic completament d’acord amb la seva anàlisi sobre la perversitat del sistema capitalista i la tremenda injustícia que representa que siguin els poders econòmics els qui marquin les polítiques a seguir, sempre en benefici propi, com també coincidia amb la protesta dels qui no volien pagar els peatges de les autopistes.. però per a assolir la independència necessitarem de determinats poders econòmics que, avui per avui, es diuen La Caixa o Banc de Sabadell.
A molts va sorprendre la seva decisió de donar un vot a favor de la resolució sobiranista del Parlament, reservant-se els altres dos per a l’abstenció com a protesta. No en faria pas cap problema especial, perquè no crec que ningú posi en dubte que la CUP està al costat dels qui volen assolir la independència i no serà cap entrebanc a l’hora de fer els passos següents. Hi pot haver, naturalment, motius de discrepància amb el text posat a votació segur que no és el text que haurien fet en solitari cap de les formacions que el van signar i aprovar. Però, en política també cal tenir la cintura suficient com per a fer possible acords entre formacions diverses, quan aquests són imprescindibles per avançar.
I aquesta és la reflexió que potser caldria que es fes la CUP. Naturalmentla CUP , des de la radicalitat i la contundència que els caracteritza, despertés les simpaties i l’aprovació de molta gent, però que globalment aquesta mateixa gent no acabés de veure’n l’eficàcia. Sincerament, em sabria greu que tinguessin el breu recorregut de Solidaritat, del qual jo també n’era simpatitzant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada