Per a bé i per
a mal, el procés endegat a partir d’aquell 11 de setembre, ha portat el país a
una radicalització de postures. Fins ara, qui més qui menys, tothom podia jugar
a la puta i la Ramoneta ,
a base d’indefinicions que uns en deien màximes cotes d’autogovern, dins de
l’estructura de l’Estat, i d’altres en deien tendència federalitzant. Quedava
clar que hi havia una minoria netament independentista, com hi havia una altra
minoria netament espanyolista; però el centre polític estava ocupat per la
indefinició.
La magna
manifestació popular va fer sortir de l’armari els sobiranistes convergents, i
la balança es va decantar sobtadament a favor d’un procés polític que ens
hauria de portar a la creació d’un Estat propi. Però no es tracta només d’haver
decantat la balança cap un dels bàndols, sinó que tot aquell espai que fins ara
era tingut com l’espai central, el del catalanisme assenyat, ha perdut tota
credibilitat. Hem posat les cartes sobre la taula, i els qui encara mantenen el
discurs abstracte i indefinit, basat en un pacte impossible, porti o no
l’etiqueta federalista, han quedat descol·locats i sense cap credibilitat. El
Navarro, igual que el Duran, quan surten afirmant que potser sí, però que en
tot cas s’ha de fer pactant amb Madrid no poden sinó despertar somriures
burletes, tant dels uns com dels altres. Una cosa és proposar seguir tots els
passos previs d’oferiment de pacte, per més que sapiguem que és inútil, i fins
i tot pensar que a l’hora de la veritat, un cop consumada la secessió, també
caldrà un pacte final per a encaixar totes les peces, i l’altra ser tan il·lús
com per pensar que podem avançar mínimament a través del pacte. Avui, afirmar
que s’opta com a única via per una solució pactada equival senzillament a la
renúncia a la dignitat nacional i a assumir el paper de submissió.
El pobre
Navarro, pensant que a base de foragitar el sector més catalanista del PSC
esdevindria el centre assenyat de la via intermèdia que defuig els extrems,
s’ha trobat amb un partit notablement debilitat i més qüestionat que mai pel
seus superior de Madrid, que ja s’estan pensant en establir la pròpia marca del
PSOE a Catalunya. L’alternativa federalista ja no compta per a ningú: és
vilipendiat pels seus socis espanyols per ser excessivament catalanista i
titllat de traïdor pels qui encara creuen en Catalunya com a país. I el mateix
li passa al Duran: l’alternativa no és la d’un catalanisme moderat enfront de
la radicalitat sobiranista, sinó avançar cap a l’Estat propi o sucumbir a
l’espanyolisme més anorreador. Navarro pot aconseguir liquidar el PSC per donar
pas al PSOE instal·lat a Catalunya, de
la mateixa manera que el Duran, a base de torpedinar el procés i l’aposta de
CiU, pot aconseguir fer caure Mas però també liquidar Unió que quedaria
plenament assimilada pel Partit Popular.
Duran i
Navarro defensen un espai que ja no existeix. Si aconsegueixen dinamitar el
procés sobiranista, no serà per encetar cap tercera via, sinó que hauran obert
la porta a l’assalt final de l’espanyolisme sobre Catalunya, que, tinguem-ho
clar, no té altre objectiu que el d’anihilar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada