Vicenç Villatoro, escriptor i president de l’Institut Ramon Llull, escrivia en un article publicat a la revista El Temps, tot un seguit de reflexions sobre la reivindicació sobiranista. Interessant, profund i provocador com sempre, deixava anar: “Em semblaria pitjor ser un estat sense nació que no pas sobreviure com a nació sense estat”. La frase no és banal i és feta a consciència, sabent que el seu públic és majoritàriament independentista.
Entesa la frase com a reflexió sobre la base del catalanisme, i especialment sobre la tendència a ampliar el ventall independentista cap a sectors que es fonamenten en els aspectes pràctics de la independència més que en els identitaris, em sembla prou interessant. És cert que l’evidència dels números pot comportar que sectors que no tindrien cap inconvenient en considerar-se espanyols acabin abraçant l’independentisme, senzillament perquè els sortiria molt més a compte. Hi havia fins i tot qui havia arribat a posar sobre la taula uns números que demostraven que per al conjunt dels pobles de l’Estat espanyol, inclosa Espanya, els seria més beneficiós econòmicament ser present a Europa des de l’estructura de diversos estats, que fer-ho des de l’Estat espanyol unitàriament. El que té de positiu, en la mesura que incorpora nous adeptes a les propostes independentistes, també té de risc el fet de fer-ne més fràgil la convicció i per tant més reversible en el cas que canviessin les circumstàncies i la independència ja no fos tan bon negoci; però que igualment defensaríem els qui som independentistes per convicció d’identitat. Però la frase de Villatoro, em semblaria molt més encertada si en lloc de parlar d’estat sense nació, parlés d’estat sense llengua. Perquè sí que és cert que hi poden haver estats que, malgrat ser independents, han perdut la llengua pròpia, com és el cas d’Irlanda; però no en conec cap que la independència els hagi fet perdre la identitat. Ben al contrari, la independència ha ajudat a crear noves identitats.
Aleshores, em costa de creure que es tracti d’una relliscada de Vicenç Villatoro, tan mesurat i precís com és sempre. I molt em temo que no l’hagi traït el subconscient o la consciència de militant convergent. És possible que, en el fons, no hagi pretès altra cosa que posar en dubte la imperiosa necessitat de la independència, més que res per a justificar el paper galdós de CiU amb les seves actituds vacil•lants i mancades de coratge per a defensar el país. Sense nació no hi ha possibilitat ni justificació per tenir un Estat propi; però només amb Estat propi es pot garantir la pervivència de la nació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada