No es pot pas retreure al Partit Popular que hagi confegit el seu govern a base de cercar equilibris interns, de partit, i a base de cercar equilibris territorials, perquè és el que acostumen a fer tots els governs. I de la mateixa manera que toca, per quota, un ministre canari o un de basc, també en toca un de català. I, en aquest cas, ha estat el cap de llista de les darreres eleccions, Jordi Fernández Díaz. El mateix que, havent votant a favor de reclamar al PSOE que pagués a Catalunya els diners que l’Estat ens deu per l’anomenat fons de competitivitat, va afirmar poc després de les eleccions que ells tampoc ho pagarien, “ni en broma”. Fet que ja dóna la mesura del perfil moral i d’honestedat del personatge. Detestable.
Al marge de la deshonestedat personal de l’individu, fa gràcia que la senyora Camacho ens ho vulgui vendre com una prova de l’interès que té Mariano Rajoy per Catalunya. Primera, perquè situar un català de més o de menys en un Govern no és cap prova d’interès per al país; segona perquè, com han fet també els anteriors governs socialistes o populars, han escollit per al càrrec una persona amb ben poques afinitats amb Catalunya, més aviat amb un profund sentiment d’autoodi, bàsicament preocupat per neutralitzar qualsevol reivindicació catalana que pugui afectar els interessos del nacionalisme espanyol, i per suposat amb un sentiment de menyspreu absolut per la llengua i la cultura pròpia del país; i en tercer lloc, perquè l’experiència ens diu que els ministres catalans a Madrid han actuat molt més com a delegats del Govern espanyol que condiciona el propi partit a Catalunya, que no pas com a representació del partit català, i per tant dels interessos de Catalunya, davant del Govern espanyol. Per entendre’ns, els membres del Partit Popular de Catalunya, inclòs el Fernández Díaz, han hagut de reconèixer per exemple que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que el sistema d’immersió ha funcionat molt correctament, etc. però un cop a Madrid es posicionen inequívocament al costat dels qui ells mateixos admeten que menteixen en aquest tema.
Tractant-se del Partit Popular, un partit que a Catalunya no té gaire més raó de ser que la d’intentar neutralitzar les aspiracions nacionals en benefici del nacionalisme espanyol, no té cap mena d’interès tenir o no tenir un ministre que es diu català però que només actua com un autèntic espanyol, enemic de tota llengua i cultura que no sigui l’espanyola. Afortunadament la majoria absoluta fa innecessària la concurrència de CiU; perquè un ministre com Duran i Lleida no faria sinó acabar de coaccionar la coalició nacionalista i impedir que prengués cap actitud de decidida defensa dels interessos nacionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada