A primer cop de vista em va semblar que els mitjans de comunicació en feien un gra massa. Que el Senat espanyol es gasti quatre calerons per un quadre commemoratiu dels gestors de la seva Constitució em semblava la cosa més natural del món. A més, veient la naturalesa dels “quadres”, que en realitat eren uns apunts de retrat més aviat discrets i de factura simple, em semblava desproporcionat parlar de disbauxa econòmica per més que estiguem en temps de crisi.
No es pot pas dir que amb aquest quadre el Senat espanyol ampliï el seu patrimoni, perquè més aviat semblen uns d’aquests retrats que qualsevol pintor traçut de les Rambles et pot fer per un preu ben mòdic. En aquest cas, es tracta de 34 retrats que a les Rambles podien haver sortit ben bé per 25 euros la peça i que, potser per tractar-se d’una comanda a l’engròs, a ells els ho han fet a meitat de preu. Pel poc interès econòmic de la comanda, el pintor ho devia anar postergant en el temps, perquè l’encàrrec era, segons sembla, del 2007. La crisi, és cert, no farà ni de més ni de menys per aquesta fotesa.
Resulta, però, que després veig que el valor d’aquests retrats exprés no és de 417 euros sinó de quatre-cents disset mil. I el primer que se m’acut és pensar a quina presó els han tancat o a qui han de tancar: artísticament és un frau, una presa de pèl; l’encàrrec, una temeritat i una manifesta malversació de fons; i el seu pagament, una indecència, en temps de crisi.
Però torno al principi. Potser ara jo també en faig un gra massa, potser és desproporcionada aquesta crítica si ho valorem tot amb una mica més de perspectiva. Tenint en compte que el Senat és una institució gaire bé tan inútil com la monarquia, i que el seu pressupost és de 55 milions d’euros, aquests 417 mil no representen sinó el 0’75%. El malbaratament de recursos públics, doncs, no ve d’aquesta fotesa.
No es pot pas dir que amb aquest quadre el Senat espanyol ampliï el seu patrimoni, perquè més aviat semblen uns d’aquests retrats que qualsevol pintor traçut de les Rambles et pot fer per un preu ben mòdic. En aquest cas, es tracta de 34 retrats que a les Rambles podien haver sortit ben bé per 25 euros la peça i que, potser per tractar-se d’una comanda a l’engròs, a ells els ho han fet a meitat de preu. Pel poc interès econòmic de la comanda, el pintor ho devia anar postergant en el temps, perquè l’encàrrec era, segons sembla, del 2007. La crisi, és cert, no farà ni de més ni de menys per aquesta fotesa.
Resulta, però, que després veig que el valor d’aquests retrats exprés no és de 417 euros sinó de quatre-cents disset mil. I el primer que se m’acut és pensar a quina presó els han tancat o a qui han de tancar: artísticament és un frau, una presa de pèl; l’encàrrec, una temeritat i una manifesta malversació de fons; i el seu pagament, una indecència, en temps de crisi.
Però torno al principi. Potser ara jo també en faig un gra massa, potser és desproporcionada aquesta crítica si ho valorem tot amb una mica més de perspectiva. Tenint en compte que el Senat és una institució gaire bé tan inútil com la monarquia, i que el seu pressupost és de 55 milions d’euros, aquests 417 mil no representen sinó el 0’75%. El malbaratament de recursos públics, doncs, no ve d’aquesta fotesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada