En els resums de final d’any, les revoltes en el món àrab hi tenen un protagonisme important : Tunis, Egipte, Iemen, Síria... Però de la mateixa manera que es fan resum anuals per tenir una visió de conjunt, també seria bo que es fessin resums per dècades per tenir una visió encara més global. Els mitjans de comunicació ens van presentant, a diari, fotografies més o menys inexactes de la realitat, però rarament en veiem la pel•lícula sencera. Entre altres coses, perquè seria inexplicable la incoherència de les successives fotografies d’aquesta realitat.
Un cop han caigut els dictadors, tothom s’hi veu amb cor de fer-ne estelles. Però mentre governaven, mentre tenien el poder, massacraven impunement la seva gent, espoliaven el propi país i en controlaven els recursos, la imatge i el tracte rebut era tot un altre. Ara trobem normal que es porti Mubarak davant dels tribunals, i que se li adjudiquin tots els qualificatius imaginables, però no fa pas tant que el mateix Obama l’havia escollit com a líder preferit per anar a presentar el que havia de ser una nova política americana en relació amb el món àrab. I no cal dir, el que ha passat amb Gaddafi; el tirà, el corrupte, el botxí, el terrorista, no fa pas tant que era saludat com el bon amic del nord de l’Àfrica. Al Regne Unit, a canvi de contractes relacionats amb el petroli, van corrompre la justícia per deixar en llibertat a terroristes condemnats; i el nou ministre espanyol de Defensa fins fa ben poc estava relacionat amb una empresa armamentística que havia proporcionat armament al règim gaddafista. De fet les potències internacionals, les europees, però també les americanes, la russa o la xinesa, sempre han donat tot el seu suport econòmic, militar i polític a aquests règims terroristes; a canvi, això sí, de tenir privilegis d’explotació dels recursos locals. Només quan la situació s’ha fet insostenible, els mateixos aliats, els mateixos que els havien subministrat l’armament i havien sostingut el règim, se’n desmarquen. El fet que la Xina o Rússia, i més discretament la Lliga Àrab, no vulguin deixar de donar suport el règim terrorista de Síria, no és per una qüestió de diferents criteris de Justícia o de drets humans, sinó d’apostar per una o altra opció, convençuts que si guanya la seva disposaran de via lliure per a fer i desfer en aquell país.
La darrera missió d’observadors de la Lliga Àrab a Síria no té, en absolut, l’objectiu d’obtenir informació fidedigna del que hi passa perquè això ho poden obtenir per molts altres mitjans, a part que ara mateix és a la vista de tothom. La seva funció és calibrar si els surt a compte continuar donant suport al règim, al capdavall tampoc tan diferent del d’altres països àrabs encara titllats de respectables perquè no han tingut o no hi han reeixit les revoltes populars. Arreu està ben establert, i sembla que ha creat jurisprudència que terrorista és aquell que actua amb violència sense proporcionar beneficis als poderosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada