Insolvència econòmica, insolvència moral

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Jo diria que ens estem acostant a l’esperpent. La situació esdevé caòtica per moments, i tothom tira pilotes fora, fa veure que baixa de l’hort o es nega a afrontar la situació. A ningú li pot venir de nou, perquè no és res de nou, que Madrid incompleixi els seus compromisos, tant se val si són compromisos de paraula, acords signats o lleis vigents: per als catalans, no hi ha paraula, ni lleialtat ni justícia. Algú podia haver quedat decebut en els anys immediats a la transició política, cap als anys vuitanta, i sentir-se enganyat o estafat per un Estat que no només es nega a reconèixer la seva diversitat cultural, lingüística i d’identitat, sinó que es proposa d’aniquilar-nos.

Però vist, comprovat i ratificat l’engany dels primers moments, en aquella època en què Jordi Pujol no es cansava de dir que si no se’ns reconeixia a Espanya hauríem de buscar altres camins, els successius i reiterats incompliment dels diferents Governs espanyols, inclosos els darrers, ja no es poden considerar cap engany. No s’hi val, ara, a fer veure que estem indignats perquè no ens volen pagar els fons de competitivitat ni els 759 milions previstos a l’Estatut, o perquè no ens volen acabar de tornar els papers de Salamanca, o perquè no executin un any més les obres previstes ni les inversions pressupostades; ens ha d’indignar que tinguem una classe política, la de l’anterior tripartit i exactament igual la de l’actual govern, que continua jugant a constitucionalisme espanyol i actuant de fre a les aspiracions nacionals del poble de Catalunya.

Els governs espanyols poden actuar amb aquesta prepotència insultant, amb aquest descarat menyspreu envers els catalans, primer perquè saben que tenenla Justíciaa les seves mans i la continuaran utilitzant impunement al servei dels seus interessos, però en segon lloc perquè saben que tenen sotmesa aquesta classe política catalana, esporuguida i submisa, que un cop feta la rabieta del primer moment acabarà anant a suplicar de genolls que els donin almenys unes engrunes o uns rosegons del que ens deuen i ens roben.

Com és possible que es mantingui en el seu càrrec la persona que pretenia censurar els diputats catalans perquè no diguessin que Espanya ens roba? Com és possible que es continuï prioritzant acords amb els partits enemics de Catalunya, en lloc de fer un front comú en defensa de la nostra dignitat nacional?

Però és que, està clar, el fet que una institució, el Govern espanyol, incompleixi els seus compromisos i fins i tot les lleis excusant-se en la crisi econòmica pot repercutir molt negativament en la imatge del país de cara a l’exterior i de cara als mercats. Està reconeixent una insolvència econòmica, pensant que potser així també posarà en evidència la insolvència econòmica de les finances catalanes. I és cert, però amb la diferència que la seva no és només una insolvència econòmica sinó sobretot moral.