Nacions Unides: Llicència per a matar

El paper de les Nacions Unides a Síria és ben galdós; només falta saber si és per incapacitat, per covardia o per simple mala fe. Les revoltes populars de Síria en contra de la dictadura d’Al-Assad tenien, és cert, un accent especial que anava més enllà del simple desig de democràcia; es tractava també d’una pugna entre famílies islamistes: sunnites, alauites i xiïtes. Però era evident que hi havia un règim que utilitzava el terror contra la població civil, i que no ha estalviat crims massius per a mantenir-se al poder.




Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab, el règim de Baixar Al-Assad no hauria pogut resistir si no hagués comptat amb suport exterior. Igual com va passar a Líbia, les principals potències i les Nacions Unides no tenen cap inconvenient en col•laborar amb el terrorisme quan en poden treure sucosos beneficis. Fan la vista grossa davant dels crims, i fins i tot simulen enutjar-se quan algun altre grup terrorista actua fora del seu control. També la justícia britànica es va deixar subornar oficialment deixant en llibertat un terrorista per a afavorir uns contractes relacionats amb l’explotació dels recursos naturals de Líbia. No hi ha, doncs, cap interès en protegir la població civil, ni salvaguardar els drets humans, i només reaccionen quan la situació interna del país fa perillar el règim: aleshores és el moment d’optar per continuar donant suport al terrorisme o posar-se al costat dels que lluiten per la llibertat i la democràcia, més que res per si acaben assumint el poder. I les Nacions Unides no tenen ni veu ni vot (per això tenen previst el mecanisme antidemocràtic del dret a veto), si no és amb el consentiment de les principals potències. En aquesta ocasió són Xina i Rússia els interessats en mantenir el règim de terror (tampoc tan diferent del que mantenen ells internament als països respectius). El conflicte els va de primera: un soci en dificultats sempre està disposat a negociar a qualsevol preu, i la venda d’armes esdevé una activitat ben lucrativa. Els morts i el patiment de la població civil és una fotesa que no els fa perdre el son ni un segon.



Però, aquesta actitud mesquina i de complicitat amb el terrorisme de Rússia i Xina, tampoc és tan diferent de la que han mantingut la resta de països. Probablement, com a Líbia, és una simple apreciació del moment oportú de deixar de donar suport al règim, per passar a donar-lo als qui l’han de succeir. Com en el motociclisme, tot és qüestió d’apurar la frenada: fer-ho abans d’hora suposa perdre una bona oportunitat de negoci; fer-ho massa tard pot representar no tenir-hi més opcions en el nou règim. Per això, el paper de Kofi Annan com a comissionat de les Nacions Unides no era el de forçar l’acabament del règim terrorista, sinó el de dilatar el conflicte i guanyar temps perquè Al-Assad pugui guanyar la partida; o si més no, convertir la revolta popular en un conflicte armat que sempre permet fer negoci amb la venda d’armament a les dues parts en conflicte. Les Nacions Unides es presenten neutrals entre el terrorisme i la defensa dels drets humans. Tota una vergonya.