Pàgines

diumenge, 3 de juny del 2012

Tenim mala peça al teler

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La crisi econòmica sembla ser la preocupació bàsica i fonamental de tothom. Fins i tot quan es celebra una cimera per a parlar del Pacte Fiscal hi ha qui té el desvergonyiment de dir que aquest no és el tema que preocupa a la gent, i que del que s’hauria de parlar és de com sortir de la crisi. I el desvergonyiment és majúscul si qui diu això resulta ser del partit que ha estat capaç, en ben pocs mesos, de portar el país d’una situació de crisi a una situació crítica, de rebre una herència complicada a fer-la inviable. Però el cert és que cap Govern, ni l’espanyol ni el català, avui per avui, no ha emprès mesures mínimament serioses per a afrontar la crisi, o el que és pitjor, ha emprès mesures que ens hi han enfonsat estrepitosament. Les grans xifres són ben eloqüents: són infinitament pitjors que un any o dos enrere.

Primer semblava que només eren els indignats els qui posaven el crit al cel per una polítiques suïcides que podien servir per salvar els interessos dels grans poders econòmics, però que portaven a la misèria el conjunt de la població, i, naturalment, sobretot els més febles. Després van començar a sorgir sectors del món acadèmic gens sospitosos de ser “antisistema”, que parlaven directament de l’engany que ha representat la gestió d’aquesta crisi. A les crítiques a aquesta bogeria de retallades irracionals (irracionals, perquè representen empobriment, i per tant, menys ingressos per a les administracions, i per tant, més dificultat per a complir amb els objectius de dèficit) s’hi van afegir des dels Estats Units, al FMI, o a les propostes de François Hollande, per exemple. Fins i tot, el BCE ha hagut de renyar el Govern espanyol dient-li que ho ha fet “de la pitjor manera possible”.

Ningú devia esperar que aquest govern emprengués una sortida de la crisi des d’una perspectiva més sensible a la justícia social, fent-la pagar als qui la van provocar, salvaguardant els més febles, traient els recursos dels grans poders econòmics (la diferència entre la fiscalitat espanyola i la sueca, per exemple, no està en el que paga la majoria de la població, sinó en el que paguen les grans fortunes) o de despeses supèrflues com la monarquia. Però, com a mínim sí que podíem esperar que haguessin emprès una sortida una mica més intel·ligent, des de la seva ideologia liberal. Però no, ho han fet de la pitjor manera possible, amb un desgavell absolut de reformes i reformes de les reformes que no ha entès ningú, però que menys encara no han suscitat cap mena de confiança en els mercats, quan deien que era el seu objectiu principal. El fracàs de les polítiques del Govern espanyol (les del Govern català no en són sinó un apèndix subsidiari) és tan estrepitós que sembla inevitable que ens portin a la fallida total.

I bé, ja sabem què vol dir arribar a aquest punt de fallida. L’exemple de Grècia és ben il·lustratiu: la seva situació era realment complicada, per la mala gestió dels seus governants i del seu sistema financer, com aquí, però a partir del “rescat” la caiguda ha estat en picat. Totes les previsions que havien fet els responsables econòmics grecs i europeus, justificant el “rescat”, han estat un fiasco absolut. I no pas perquè el BCE o la UE estigui portada per una colla d’incompetents, sinó perquè en cap cas no els ha passat pel cap la possibilitat ni la necessitat de rescatar l’economia grega, sinó de rescatar els interessos dels poders econòmics. Com ens passarà aquí, mentre uns salvaran els mobles, justament els qui ens han portat la crisi, els altres s’enfonsaran en la misèria. La diferència entre els més rics i els més pobres s’ha disparat en els darrers mesos, i l’únic sector que no està en crisi és el dels articles de luxe.

I bé, els catalans, immersos en aquest maremàgnum i sense cap capacitat política d’intervenció, ni en un sentit ni en un altre, ens enfonsarem amb ells davant la passivitat i inacció dels nostres governants únicament obsessionats per a acontentar el poder espanyol. Només ens falta saber si primer vindrà la intervenció europea de l’Estat espanyol, encara que pot ser que sigui una intervenció parcial, i després serà l’Estat el qui intervindrà la Generalitat, o si el procés es farà en ordre invers. I nosaltres aquí discutint sobre com anirem a pactar a Madrid allò que sabem que a Madrid no voldran ni parlar-ne.

Però, el que és més greu és que aquest tsunami que ens ve el damunt no solament s’endurà les poques esperances d’un reeiximent econòmic, sinó les escasses possibilitats de prendre cap acció sobiranista. Tenim mala peça al teler.