Ja no ens ha pas de venir de nou que el Govern espanyol menteixi una i altra vegada, que amagui la informació i falsegi les dades que calgui per tal d’amagar el fracàs de les seves polítiques. Amb honroses excepcions (poques, molt poques), política i honestedat semblen termes contraposats, antagònics; i a la majoria de la població ja no afecta excessivament descobrir un engany més de la classe política, ho tolera amb una certa normalitat i, en tot cas, es consola admetent que si fa o no fa tots són iguals.
Per això no ens ha d’estranyar que Rajoy i els seus Ministres facin veure que no s’han assabentat que Espanya ha necessitat un rescat, ens diguin que això no costarà ni un duro als contribuents, que serà la banca la que retornarà el crèdit amb els corresponents interessos, que aquest rescat suposarà una major fluïdesa del crèdit, com quan deien que la reforma laboral esperonaria la contractació, que la reacció de la borsa i l’empitjorament de la prima de risc era culpa de la situació grega. Ells ja saben que tot plegat és una mentida monumental, que no té res a veure amb la realitat que s’entossudeix a contradir-los; però es refien que els mitjans de comunicació acostumen a limitar-se a transcriure les seves declaracions, sense qüestionar-les ni contrastar-les amb la realitat, i sobretot es refien de l’estultícia d’una massa de població que ha arribat a creure’s culpable de la crisi, i que tots els mals que pateix no provenen ni de l’especulació immobiliària, ni de la cobdícia dels bancs ni de la nefasta gestió dels polítics. És el seu èxit polític: continuar vivint de la moma, eludir tota responsabilitat, fer pagar als ciutadans els seus errors i, per postres, continuar gaudint del vot de la ciutadania.
El que ens hauria d’estranyar és que hi hagi tants economistes corruptes (o potser són senzillament inútils i incapacitats?), que hagin anat abonant aquestes tesis. Grècia ja ha votat el que volia Europa, Espanya ha acceptat el rescat per a salvar la banca (que no per a salvar la població, està clar), i no s’acompleix cap dels seus pronòstics: la borsa baixa o no puja, la prima de risc es dispara i res fa pensar que es mogui el més petit indici de recuperació, ans el contrari. L’empitjorament de la situació avança frenèticament fins acostar-nos al precipici; i tot per l’estupidesa de fer cas a aquesta trepa d’impresentables que, a consciència, assenyalen un camí que no té cap altra interès que el de salvar els interessos dels grans poders econòmics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada