No caiguem en la trampa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El procés segueix el seu camí. Un any enrere ben pocs hauríem cregut que Artur Mas emprendria aquest camí i sobretot que s’hi mantindria ferm malgrat les previsibles envestides del Govern espanyol. És cert que hi ha moments en què hom pot tenir la sensació que no podem esperar més i voldríem per a demà mateix la Declaració Unilateral d’Independència. Els atacs furibunds de l’Estat, amb totes les seves armes, des de l’ofec econòmic, a les agressions a la llengua, les sentències del poder judicial posat al servei de la seva causa i les amenaces de tota mena, de moment, no fan trontollar el procés, sinó més aviat el fan cada vegada més irreversible.

Ens falta acabar de cremar algunes etapes, com la del Constitucional que acabarà sentenciant la il·legalitat de les decisions del Parlament. Una il·legalitat que al capdavall serà, paradoxalment, una de les raons per a considerar-nos desvinculats del marc jurídic espanyol i emprendre el camí definitiu de la independència. Probablement, l’única opció possible serà la de la Declaració Unilateral d’Independència, ja que l’Estat boicotejaria fins i tot la celebració d’unes eleccions plebiscitàries.

Una de les etapes que ens falten és la del reconeixement de la nostra legitimitat per part de la comunitat internacional. A cada nou gest que emprèn el Govern espanyol en contra nostra, tenim més arguments per a convèncer-los. Aquesta era, i és, una de les raons per les quals no es podia precipitar el procés. Una lògica racional podia fer pensar, com algú havia dit, que els espanyols intentarien desactivar el procés per la via de la seducció i d’ofertes de diàleg que farien trontollar els més indecisos. Però, no. Han optar per la via del tot o res: o ens anihilen com a país o ens alliberem definitivament, i això mateix fa més inviable que Artur Mas es faci enrere i acaba de fer decidir sectors que fins fa poc estaven per la via del diàleg amb l’Estat i de cercar-hi alguna fórmula de tipus federal.

La societat civil ha de continuar amb la pressió al carrer per garantir que es manté el full de ruta, aixecant el crit d’alerta al més mínim dubte, però alhora sense crear una sensació de desànim i de desconfiança envers el Govern que condueix el procés, mentre aquest no faci cap pas enrere. Hi ajuden ben poc algunes veus pretesament radicals que tirarien pel dret, sense cremar totes les etapes i sense haver preparat degudament el terreny, i sobretot deixant pel camí amplis sectors de la societat catalana cosa que representaria el fracàs del procés. De fet, aquesta és l’estratègia del Partit Popular: exasperar-nos per a fer-nos descarrilar. No caiguem en la trampa.