Sense tenir el més mínim sentit del ridícul, el president del Govern espanyol insistia en refermar-se en la seva estúpida política econòmica que ens ha portat fins aquí, prometent una vegada més que malgrat tot sortiríem enfortits de la crisi, i que al final de la legislatura ja es tornaria al creixement positiu, a la baixada d’impostos i a la creació de llocs de treball. Al seu costat, els brots verds del Zapatero eren d’un realisme i una visió de futur proverbials. Afortunadament per a ell, l’auditori que l’escoltava, a Salamanca, estava disposat a aplaudir-lo per majúscules que fossin les bajanades.
Com ja ha fet en altres ocasions, i li han repetit alguns dels economistes malèvolament que avalen la seva política, la seva confiança es basa en el fet que la balança comercial espanyola ja és positiva. Les exportacions superen, com no ho havien fet mai, les importacions, i la conclusió entusiasta de Mariano Rajoy és que gràcies a les seves reformes Espanya ha esdevingut molt més competitiva. Se suposa que pren els ciutadans espanyols per uns imbècils consumats, que no s’adonaran del fet que la balança comercial ara mateix és positiva perquè l’empobriment general de la població que ha provocat la seva política econòmica fa reduir notablement el consum, i especialment el consum de productes que provenen de l’exterior. I està clar que també s’han incrementat les exportacions i fins i tot hi ha un cert retorn de la inversió estrangera, però això no és degut a una millora de la realitat econòmica del país sinó, justament al contrari, al fet que l’empobriment basat en la rebaixa generalitzada dels salaris i la disminució de les prestacions socials fan Espanya més competitiva. En la mesura que ens acostem a Bangla Desh i ens allunyem d’Alemanya, evidentment els nostres productes són més competitius.
No és pas per ignorància que confonen la competitivitat dels productes, a base de reduir el cost de la mà d’obra, amb la competitivitat del país, entès com el conjunt de la ciutadania. Caminem exactament en la direcció contrària del que sempre s’havia interpretat com l’ideal de competitivitat d’un país del primer món, basat en el valor afegit, la innovació, i la millora general del benestar de la població. Gràcies a les seves polítiques, ja no tenim els països del nord en el nostre punt de mira, sinó que mesurem la nostra competitivitat en la capacitat de comparar-nos i competir amb Bangla Desh, amb el Marroc o amb qualsevol altre país del tercer món. I per això, encara falten unes quantes reformes més, acabar el desmantellament de l’estat del benestar, i adequar la legislació a les necessitats dels inversors que poden veure Espanya, al marge de la gent com un país rendible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada