Pàgines

dimarts, 29 d’abril del 2008

La ineficàcia de signar per signar

Sembla que algú es va estranyar que ahir exposés els meus dubtes sobre campanyes de recollida de signatures a favor del dret a decidir. Parlava de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat propi, així com a l’endegada per la Plataforma pel Dret Decidir i Sobirania i Progrés, i encara aquella altra iniciativa de crear un Cens Nacional del Poble Català. Naturalment que no estic en contra dels enunciats d’aquest tipus campanyes, excepte aquesta darrera del Cens Nacional que podia tenir unes connotacions xenòfobes o excloents realment perilloses. Però entenc que hi ha iniciatives que no es poden malbaratar d’aquesta manera, quan ja es veu que no tenen massa possibilitats d’èxit. La gent està una mica cansada de signar per a tot (i jo també signo, està clar), i potser hauríem de reservar aquest recurs pel dia en què decidim fer-ho de veritat.

Vivim en un país on hi ha massa gent que es creu salvador de la pàtria, que com que no li estan bé cap de les iniciatives existents n’ha de crear una de nova, i quan es proposa fer una acció el primer que se li acut és muntar una campanya de recollida de signatures. Tenim un independentisme que està excessivament fragmentat, amb multitud de partits i partidets, grups i grupuscles, una fragmentació que es reprodueix al si d’ERC, i encara hi ha independentistes que afirmen no trobar cap opció amb la qual identificar-se! Tenim una societat civil que es capaç de produir mil i una plataformes, totes amb el seu matís, sovint irrellevant. Cada quatre ciutadans, som capaços de crear una associació o muntar una campanya, que comença naturalment per una recollida de signatures.

Quan algú promou una campanya de recollida de signatures, les primeres dues-centes es troben sense moure’s de casa, amb una simple noteta a la xarxa. D’aquí a les mil o dues mil també és un objectiu relativament fàcil per a qualsevol grup o entitat que pugui posar quatre paradetes en dies assenyalats. Arribar a les deu o quinze mil ja comença a ser més costós si no es disposa de molta més infraestructura organitzativa, però es pot aconseguir amb una mica de temps. Ara bé, arribar a les trenta o trenta-cinc mil ja esdevé una feina titànica, de manera que són ben poques les campanyes d’aquesta mena que hi arriben, i això que en tot cas no representarien més que el 0’5% de la població de Catalunya (ja no parlo dels Països Catalans).

Sincerament, tot plegat em fa pensar que hi ha massa gent que té molta palla a l’ull o que no es pren seriosament el país. Mentrestant, els nostres enemics, sense tantes manies ni recollides de signatures, assoleixen uns nivells d’eficàcia envejable.