La vice presidenta i portaveu del Govern espanyol, la Soraya Saenz
El que passa és que l’Alejo concloïa que, essent així, el que calia era evitar que la resolució arribés al Ple del Parlament i que fos aprovada. És el mateix argument del franquisme: si es limita la llibertat d’expressió i de manifestació no es posa en evidència quina és la voluntat del poble, i per tant no cal tenir-la en compte. Però, està clar, un cop això ja s’ha produït, amb la gran manifestació de l’11 de setembre, amb les eleccions del 25 de novembre amb una àmplia majoria partidària del dret a decidir i amb la resolució sobiranista del nou Parlament sorgit de les urnes, la proposta del Govern espanyol de portar-la al Tribunal Constitucional és entre surrealista i kafkiana. El TC, d’acord amb la ideologia de partit dels seus membres, pot resoldre que aquella resolució no s’ajusta al text Constitucional, com també ho podria dir d’una resolució a favor de les seleccions esportives nacionals, o del mateix dret a l’autodeterminació com ja ha fet en anteriors ocasions el Parlament de Catalunya. Però, ben mirat, què anul·laria la sentència del TC? Perquè la resolució no és cap llei que pugui entrar o no en vigor en funció de la decisió política del TC.
L’argument de la Soraya era que anul·lant la resolució que expressa el reconeixement de la sobirania del poble català, ja quedava avortat el procés perquè amb la sentència desfavorable del TC formalment seria com si el Parlament de Catalunya no hagués fet aquella votació i, per tant, com si tampoc hi hagués a Catalunya cap voluntat majoritària, expressada democràticament, a favor de la sobirania del poble català. A Kafka encara li ballaria el cap. Algú els hauria de dir que la realitat existeix encara que ells sentenciïn en contra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada