Senzillament, em repugnen

Fins que no els posen els cadàvers a la porta, aquesta gentussa no reacciona. El Partit Popular estava decidit, ja ho havia anunciat, a rebutjar la ILP sobre els desnonaments, d’acord amb els interessos particulars dels seus amics i conscients de la dramàtica injustícia que suposa el manteniment de l’actual situació. Van caldre dos morts més perquè canviessin el sentit del seu vot. No pas perquè els importessin els morts, ni aquests ni els anteriors, sinó per la mala imatge que hagués donat haver-s’hi oposat quan els cadàvers encara eren calents. Després, en el tràmit parlamentari, ja es cuidaran de tornar les coses al seu lloc, si ningú més té la mala pensada i la inoportunitat de llançar-se del balcó just en el moment de la votació.

Devien estar molt contrariats per no poder satisfer a la primera els desitjos dels banquers, que el President del Congrés perdés els estreps a mitja sessió. Jesús Posada, com un Tejero qualsevol, va deixar anar un més que perceptible “Que los echen, conyo!”, per fer callar els membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a la tribuna d’invitats. I és que el nivell humà i cultural d’aquesta trepa no dóna per més. I això que, de fet, l’aprovació del Congrés no representava altra cosa que donar llum verda perquè la iniciativa popular iniciés el tràmit parlamentari i que per tant es discutís com a mínim en Comissió. La votació no implicava mostrar l’acord o no al contingut, sinó simplement permetre que se’n pogués parlar a la Cambra. Amb tot, la votació a contracor els aigualia la festa, ells que estaven tan eufòrics per haver permès, aquesta vegada sí que amb ple convenciment, una altra iniciativa popular que proposa que la tortura dels animals sigui considerada un “bé d’interès cultural”.

Si no fos perquè la podridura del partit es fa evident a tots els nivells, costaria de creure que hi pugui haver tanta indecència. Els partidaris de la defensa dels animals, espanyols o catalans, tenen un motiu més per reclamar la independència. Em faria vergonya pertànyer a un país que és capaç de castigar la cultura amb increments desorbitats d’impostos i reduccions dràstiques de les subvencions, però que manté l’IVA reduït per als toros i unes subvencions milionàries, i a més encara té el desvergonyiment de voler declarar-los “bé d’interès cultural”. Simplement em produeixen fàstic.