Quan aquí alguns pretenen fer-nos creure que seria un drama quedar fora, temporalment, de la Unió europea, en el moment de la secessió, a Europa el tema es planteja en uns altres termes. Els països europeus que no formen part de la UE , com ara Suïssa, Noruega o Islàndia, ni els ha anat tan malament quedar-ne al marge ni es plantegen integrar-s’hi. Més aviat creix l’anomenat euroescepticisme a molts països que sí que en formen part, i en alguns fins i tot es planteja la possibilitat d’abandonar la Unió europea.
Per tant, jo més que fer aquesta mena d’afirmacions tan categòriques com “volem una Catalunya independent integrada a la Unió ”, em quedaria amb el desig de tenir una Catalunya independent amb plena sobirania per a pactar el tipus de lligams que vol mantenir amb Europa. En primer lloc, perquè pot molt ben ser que Espanya, conseqüent amb el seu odi als catalans (als ciutadans en general, però també als seus empresaris, per més que estiguin afiliats a una Patronal dirigida pel PP) faci tot el possible per evitar que hi siguem; la mateixa Camacho o el Gay de Montella, com a nacionalistes espanyols donaran suport a les mesures del Govern espanyol de boicot a Catalunya i al seu teixit industrial, incloses les empreses de militants del propi partit. Però, en segon lloc, perquè la crisi actual està fent aflorar problemes que fins ara, amb una mena d’entusiasme europeista arrauxat, s’havien obviat. Els països rics no sembla que estiguin disposats a continuar pagant la festa als més pobres, i aquests tampoc veuen amb bons ulls que se’ls exigeixin unes condicions que saben que no poden complir si no és a base d’arruïnar el país. I la gestió de la diversitat serà l’altre gran problema que sorgirà tan bon punt estigui encarrilat el tema de la sortida de la crisi.
Aquí, estem avesats a lluitar contra un Estat que ens és hostil, que legisla molt més en contra nostra que a favor seu, i a vegades hem pensat una mica ingènuament que a Europa tindrien més en compte la diversitat cultural i lingüística. És evident que no invertiran els recursos que inverteix l’Estat espanyol per intentar anorrear-nos, però també ho és que poden tendir igualment a una certa uniformització, més educada i més civilitzada, això sí. Espanya ja ha hagut de protestar pel fet que els seus funcionaris a les institucions europees no puguin expressar-s’hi en castellà i ho hagin de fer en alguna de les llengües de treball de la Unió , l’anglès i el francès i en alguns casos l’alemany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada