I les querelles per difamació?

La gent, en general, té la sensació que quan es fa molt rebombori amb un tema, fins i tot encara que no estigui prou provat ni documentat, és que alguna cosa hi deu haver. I normalment deu ser així: a mi, no crec que ningú tingués l’acudit d’acusar-me de tenir comptes milionaris a Suïssa, i si algú ho fes la gent del meu entorn es posaria a riure. Jo més aviat penso que hi ha molts més corruptes que no són enxampats o que no se’n pot demostrar la seva culpabilitat, que no pas innocents acusats sense causa. Però també és cert que, sabent allò de “difama, que alguna cosa queda”, hi pot haver algun dels casos que s’han publicat darrerament que siguin absolutament falsos.

Potser per això acostumen a ser molt poc convincents les declaracions d’innocència de les persones encausades ja sigui per l’administració de la Justícia o pels mitjans de comunicació. En el primer cas, s’ha de suposar que la policia judicial, el fiscal i finalment el jutge deuen veure-hi prou indicis d’irregularitats com per tirar endavant el procés. I jo, que crec ben poc en l’administració de Justícia d’aquest país, estic convençut que aquestes investigacions i processos en moltes ocasions es promouen, s’aturen o s’acceleren en funció de l’interès polític de cada moment, sense descartar que hi pugui haver també algun sobre de sota mà. Ara bé, dubto que aquesta mateixa administració s’inventi causes del no res. Una altra cosa són els mitjans de comunicació. És relativament fàcil treure una notícia, sense cap base real, sota la influència també de les motivacions polítiques, i sobretot sense seguir la més mínima ètica professional de contrastar-la i comprovar-la. Aleshores, la persona afectada que veu el seu nom implicat, suposem que injustament, en un afer delictiu pot presentar una querella per difamació.

I ja hi tornem a ser. Per a un jutge, saber si un diari té prou fonament per a publicar una determinada notícia li és molt fàcil. Aquí no hi ha ni proves ni investigacions: o el diari aporta les fonts o les dades documentades, o al jutge només li queda valorar si el que ha publicat el diari entra dins dels límits de la llibertat d’expressió. I això no és una qüestió de mesos ni de setmanes, sinó de dies o d'hores. Si es dilata més, sabent que això pot estar condemnant una persona innocent, algú hauria de donar explicacions o algú hauria d’ampliar la llista d’imputats, ara amb personal togat.