El joc de la política funciona, en bona mesura, perquè la gent s’ho empassa tot o simplement passa bastant de tot. Tothom fa veure que s’escandalitza pels casos de corrupció, però tothom encobreix els seus i considera que són els altres els qui han de fer net. Es creen comissions i ponències, diuen, per fomentar la transparència, però a l’hora de la veritat res de res. Entre altres coses, i jo diria que potser fonamentalment, perquè saben que la corrupció política no ha estat determinant en els resultats electorals; la gent no ha deixat de votar polítics i partits corruptes.
El mateix passa amb el joc entre Govern i oposició. Tothom sap que les retallades vénen imposades per una política suïcida, orquestrada i dirigida bàsicament pels bancs alemanys, que imposa aquesta austeritat a plena consciència que genera més empobriment arreu, però que els garanteix que cobraran el deute. Una imposició europea agreujada per l’espoli fiscal que pateix Catalunya i les arbitràries i injustes imposicions que hi afegeix l’Estat espanyol, que a més es permet d’incomplir els seus compromisos i el que marca la llei sobre inversions a Catalunya. Però com que les retallades són impopulars, encara que els partits que estan a l’oposició haurien de fer exactament el mateix, fan veure que tota la responsabilitat és del Govern. Fins i tot aplicant les mesures concretes d’estalvi o d’increment d’ingressos que proposa l’oposició, els resultats serien molt minsos i del tot insuficients. Però és igual, ells saben que la gent indignada per la situació vol sentir això.
D’una banda tenim el cinisme del PP, que és el mateix que escanya les finances catalanes, el mateix que imposa unes condicions inassumibles, el que incompleix i no paga el que deu a Catalunya, el que posa tota mena d’entrebancs perquè Catalunya se’n pugui sortir, i en definitiva el qui estaria disposat a anar molt més enllà en les retallades. Però també hi ha la demagògia d’una determinada esquerra que, quan veu que ni aplicant els seus números (la tan reivindicada recuperació de l’impost de successions) no s’arriba enlloc, reclama que no es prioritzi el pagament dels interessos i dels crèdits, al pagament de les despeses bàsiques de la societat com la sanitat, l’ensenyament o els serveis socials. El que no diuen és com s’arribaria a final de mes si no disposem de crèdit exterior, i menys en tindríem si a més incomplíssim el pagament del que ja tenim.
La situació no és fàcil, i menys per a la gent d’esquerres. Però entenc que no hi ha gaire alternatives: o el pragmatisme, que suposa intentar salvar els esculls amb les regles de joc que ens imposen, o la revolució No es pot repicar les campanes i anar a la processó. No es pot dir que no es paguin els interessos del deute, i després pretendre anar a buscar finançament als mercats; no es pot dir que no s’han de fer retallades i després no dir com es pagarà el deute que cada vegada es farà més gran. Ells també ho saben, però compten que ara el que vol sentir la gent és que s’està en contra de les retallades i en contra de qui retalla, encara que els qui ara són a l’oposició es veurien obligats a fer exactament el mateix. A no ser que, com la CUP , es proposi fer el salt al sistema; també aquests haurien d’explicar com es podria sobreviure plantant cara al món financer i als grans poders econòmics, però com a mínim és l’opció més coherent si no s’accepten les retallades que ens imposa el sistema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada