Temps enrere, era habitual sentir comentaristes, polítics i contertulians afirmar que la crisi hauria servit, si més no, per adonar-nos que no podíem continuar amb aquell model productiu que ens havia abocat al desastre. Res tornaria a ser igual com abans; i fins i tot s’havia encunyat l’expressió “refundar el capitalisme”. Res més lluny de la realitat. Els esforços de tots els Governs, admetent-ho o no, han anat orientats a recuperar la situació anterior.
Les primeres mesures de xoc semblaven tenir la intenció de no permetre més que els grans poders econòmics tinguessin via lliure, sense control, per a fer i desfer només en funció dels seus beneficis. Un cop queda clar que la funció dels governs, de dretes o d'esquerres, és fer pagar els costos de la crisi als treballadors, als pensionistes o als aturats, i deixar barra lliure als interessos de les grans empreses, tot apunta a una tornada als esquemes anteriors. Les mesures del Govern espanyol han anat fins ara més orientades a fer front als costos de la crisi que a combatre-la. En nom de la crisi s’han projectat noves retallades dels drets socials dels treballadors, alhora que s’ha permès que les grans empreses aprofitessin l’ocasió per a abaratir costos laborals, fer deslocalitzacions, operar conxorxadament com a monopolis... i repartir-se entre els directius aquelles primes que en algun moment havien escandalitzat als governants més conservadors. I si en l’àmbit internacional, la tendència és la de recuperar el mateix sistema i model anterior a la crisi, en l’àmbit espanyol, com no podia ser d’altra manera, es torna a apostar per la construcció.
D’aquí a uns anys, quan es doni per definitivament tancada la crisi, se’n parlarà com una simple sotragada que va servir per apuntalar un model econòmic basat en la llibertat especulativa, la carrera desenfrenada per un creixement insostenible, el manteniment dels desequilibris territorials arreu del planeta, i la marginalitat d’uns poders polítics que tenen el trist paper de frenar la desmesura d’una classe treballador que creia que podia anar avançant indefinidament cap a noves conquestes socials. Aquesta darrera haurà estat la principal, i potser única, lliçó de la crisi.
Les primeres mesures de xoc semblaven tenir la intenció de no permetre més que els grans poders econòmics tinguessin via lliure, sense control, per a fer i desfer només en funció dels seus beneficis. Un cop queda clar que la funció dels governs, de dretes o d'esquerres, és fer pagar els costos de la crisi als treballadors, als pensionistes o als aturats, i deixar barra lliure als interessos de les grans empreses, tot apunta a una tornada als esquemes anteriors. Les mesures del Govern espanyol han anat fins ara més orientades a fer front als costos de la crisi que a combatre-la. En nom de la crisi s’han projectat noves retallades dels drets socials dels treballadors, alhora que s’ha permès que les grans empreses aprofitessin l’ocasió per a abaratir costos laborals, fer deslocalitzacions, operar conxorxadament com a monopolis... i repartir-se entre els directius aquelles primes que en algun moment havien escandalitzat als governants més conservadors. I si en l’àmbit internacional, la tendència és la de recuperar el mateix sistema i model anterior a la crisi, en l’àmbit espanyol, com no podia ser d’altra manera, es torna a apostar per la construcció.
D’aquí a uns anys, quan es doni per definitivament tancada la crisi, se’n parlarà com una simple sotragada que va servir per apuntalar un model econòmic basat en la llibertat especulativa, la carrera desenfrenada per un creixement insostenible, el manteniment dels desequilibris territorials arreu del planeta, i la marginalitat d’uns poders polítics que tenen el trist paper de frenar la desmesura d’una classe treballador que creia que podia anar avançant indefinidament cap a noves conquestes socials. Aquesta darrera haurà estat la principal, i potser única, lliçó de la crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada