Per més que hi hagi proclames en favor de la unitat dels sobiranistes, enfocada aquesta unitat en el sentit de confluir en una mateixa candidatura de cara a les properes eleccions, és evident que això no serà possible. Amb tots els respectes per l’amic Enric Canela o per l’Agustí Soler, em sembla un esforç inútil, i fins i tot contraproduent, el que s’està fent des de Suma Independència o des del PRC fent crides i proclames públiques per una única candidatura sobiranista; i sobretot fent-ho com una apel·lació al patriotisme.
És evident que CiU i ERC no s’avindrien mai a renunciar a les seves sigles, i tampoc cal que ho facin perquè responen a projectes diferents encara que tinguin la defensa de Catalunya com a interès comú; i probablement, aquests dos partits ja no entren en els plans de SI ni del PRC. Però també és evident que Reagrupament tampoc renunciarà al seu projecte ni a les seves sigles, a no ser que sigui per formar una candidatura conjunta amb Joan Laporta, el qual en un determinat moment va arribar a afirmar que no veuria malament que Carretero se sumés al seu partit. Aleshores, quan des d’aquestes plataformes o d’altres petits grups es fa una proclama per una candidatura unitària, en realitat, a què es refereixen? Es tractaria d’una altra candidatura que els aplegués a ells, conjuntament amb Catalunya Acció o algun altre petit moviment, o bé que Carretero els fes un lloc en el seu projecte.
Quan dues persones, que poden comunicar-se directament quan vulguin, han de recórrer a les proclames i declaracions públiques és perquè ja no hi ha voluntat de diàleg per alguna de les parts o perquè ja saben que no obtindran una resposta positiva. Jo sóc partidari que, en la mesura que sigui possible, s’eviti la fragmentació de les opcions electorals sobiranistes i que per tant es treballi per aglutinar el màxim els diferents moviments i grups existents. Però això s’ha de fer de forma seriosa, amb propostes concretes a les persones o als òrgans de direcció de les diferents organitzacions, sense crear falses expectatives ni plantejar-ho com un requisit indispensable per a continuar essent considerat patriota.
I aquest és l’aspecte que voldria remarcar: hem començat a sentir, i provinent de més d’una força política, aquell argument tan fal·laç com absurd que “per patriotisme” hauríem de fer pinya entorn de no sé qui, o que algú hauria de renunciar a presentar-se, o que determinades candidatures poden ser perjudicials perquè resten vots a les altres... Cadascú pot creure que la seva és la millor opció, però no oblidem que el panorama polític del país el conformen tots els grups, inclosos els no parlamentaris, i que, per tant, tots hi fan el seu paper i poden exercir-hi la seva influència. La victòria del sobiranisme no serà la victòria de cap força en solitari, sinó del seu conjunt. Per patriotisme, n’hi haurà que votarem opcions diferents; podem procurar el màxim de confluències abans de les eleccions, però sobretot hauríem de procurar que després de les eleccions aquesta confluència de les diferents forces sobiranistes es fes efectiva en la unitat d’acció en allò que és essencial.
És evident que CiU i ERC no s’avindrien mai a renunciar a les seves sigles, i tampoc cal que ho facin perquè responen a projectes diferents encara que tinguin la defensa de Catalunya com a interès comú; i probablement, aquests dos partits ja no entren en els plans de SI ni del PRC. Però també és evident que Reagrupament tampoc renunciarà al seu projecte ni a les seves sigles, a no ser que sigui per formar una candidatura conjunta amb Joan Laporta, el qual en un determinat moment va arribar a afirmar que no veuria malament que Carretero se sumés al seu partit. Aleshores, quan des d’aquestes plataformes o d’altres petits grups es fa una proclama per una candidatura unitària, en realitat, a què es refereixen? Es tractaria d’una altra candidatura que els aplegués a ells, conjuntament amb Catalunya Acció o algun altre petit moviment, o bé que Carretero els fes un lloc en el seu projecte.
Quan dues persones, que poden comunicar-se directament quan vulguin, han de recórrer a les proclames i declaracions públiques és perquè ja no hi ha voluntat de diàleg per alguna de les parts o perquè ja saben que no obtindran una resposta positiva. Jo sóc partidari que, en la mesura que sigui possible, s’eviti la fragmentació de les opcions electorals sobiranistes i que per tant es treballi per aglutinar el màxim els diferents moviments i grups existents. Però això s’ha de fer de forma seriosa, amb propostes concretes a les persones o als òrgans de direcció de les diferents organitzacions, sense crear falses expectatives ni plantejar-ho com un requisit indispensable per a continuar essent considerat patriota.
I aquest és l’aspecte que voldria remarcar: hem començat a sentir, i provinent de més d’una força política, aquell argument tan fal·laç com absurd que “per patriotisme” hauríem de fer pinya entorn de no sé qui, o que algú hauria de renunciar a presentar-se, o que determinades candidatures poden ser perjudicials perquè resten vots a les altres... Cadascú pot creure que la seva és la millor opció, però no oblidem que el panorama polític del país el conformen tots els grups, inclosos els no parlamentaris, i que, per tant, tots hi fan el seu paper i poden exercir-hi la seva influència. La victòria del sobiranisme no serà la victòria de cap força en solitari, sinó del seu conjunt. Per patriotisme, n’hi haurà que votarem opcions diferents; podem procurar el màxim de confluències abans de les eleccions, però sobretot hauríem de procurar que després de les eleccions aquesta confluència de les diferents forces sobiranistes es fes efectiva en la unitat d’acció en allò que és essencial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada