Catalunya disposa d’una societat civil potent en l’àmbit de la cultura, basada en entitats i fundacions de tota mena. Unes poques, molt poques, han arribat a tenir un paper gaire bé institucional amb uns pressupostos i un patrimoni més que considerables, com és el cas del Palau de la Música. La immensa majoria, però, pràcticament no tenen patrimoni i es mouen en una precarietat absoluta, amb molta més voluntarietat que professionalitat, i malgrat tot fan una feina ben remarcable. Hi hauria un entremig d’entitats, amb seu pròpia i personal professionalitzat, al capdavant de les quals caldria situar, sens dubte, Òmnium Cultural, a les quals sovint ha tocat fer funcions de suplència de la mateixa administració; però moltes d’aquestes subsisteixen o poden fer la tasca que fan gràcies a les subvencions.
Temps enrere, la Generalitat concedia les seves subvencions anuals, amb el compromís per part de les entitats de justificar degudament el destí dels diners rebuts, a finals d’any. Amb tot, sovint hi ha activitats que no s’inicien i es conclouen en períodes anuals, com els pressupostos de l’administració, de manera que les entitats podien demanar una pròrroga per presentar totes les justificacions. És evident, per exemple, que hi ha activitats que no es poden fer en el termini d’un any, i menys si tenim en compte que la convocatòria de les subvencions sovint no apareix fins a la primavera, i amb molt de sort les entitats poden saber amb quines subvencions poden comptar just abans de l’estiu. Suposo que per qüestions estrictament de burocràcia interna de la mateixa administració, van començar dient que ja no hi podia haver pròrrogues per a justificar les subvencions més enllà del gener de l’any següent; després es va anar escurçant el termini a mig desembre, per acabar reclamant les justificacions a finals d’octubre o mig novembre, segons els departaments.
D’aquesta manera, les entitats no sabien si se’ls concedia una subvenció, com a molt d’hora, fins al mes de juny, i amb les vacances pel mig a principis de tardor ja ho havien de justificar. El resultat era evident: o bé les entitats no feien activitats (almenys activitats subvencionades) durant els primers sis mesos de l’any, o bé s’arriscaven a fer-les i que després se’ls denegués la subvenció. I durant els mesos de novembre i desembre ja no era possible fer activitats subvencionades, a no ser que es justifiquessin a priori. I tanmateix les entitats han sobreviscut, convivint amb les absurditats de la burocràcia administrativa.
Els papers que es presenten en els terminis establerts per l’Administració sempre quadren; fins i tot quan teòricament seria impossible que quadressin. A l’Administració, o millor dit a la burocràcia administrativa, el que l’importa és que en la data establerta hi hagi els papers degudament segellats; encara que per lògica la mateixa administració hauria de suposar que sovint els papers no poden concordar amb la realitat. De fet, són les condicions que imposa ella mateixa les que impulsen o gaire bé obliguen a fer petites martingales documentals; no pas en benefici de ningú en particular sinó com a imperiosa necessitat de sortejar les traves burocràtiques. A no ser que de tant en tant aparegui un Millet qualsevol.
Temps enrere, la Generalitat concedia les seves subvencions anuals, amb el compromís per part de les entitats de justificar degudament el destí dels diners rebuts, a finals d’any. Amb tot, sovint hi ha activitats que no s’inicien i es conclouen en períodes anuals, com els pressupostos de l’administració, de manera que les entitats podien demanar una pròrroga per presentar totes les justificacions. És evident, per exemple, que hi ha activitats que no es poden fer en el termini d’un any, i menys si tenim en compte que la convocatòria de les subvencions sovint no apareix fins a la primavera, i amb molt de sort les entitats poden saber amb quines subvencions poden comptar just abans de l’estiu. Suposo que per qüestions estrictament de burocràcia interna de la mateixa administració, van començar dient que ja no hi podia haver pròrrogues per a justificar les subvencions més enllà del gener de l’any següent; després es va anar escurçant el termini a mig desembre, per acabar reclamant les justificacions a finals d’octubre o mig novembre, segons els departaments.
D’aquesta manera, les entitats no sabien si se’ls concedia una subvenció, com a molt d’hora, fins al mes de juny, i amb les vacances pel mig a principis de tardor ja ho havien de justificar. El resultat era evident: o bé les entitats no feien activitats (almenys activitats subvencionades) durant els primers sis mesos de l’any, o bé s’arriscaven a fer-les i que després se’ls denegués la subvenció. I durant els mesos de novembre i desembre ja no era possible fer activitats subvencionades, a no ser que es justifiquessin a priori. I tanmateix les entitats han sobreviscut, convivint amb les absurditats de la burocràcia administrativa.
Els papers que es presenten en els terminis establerts per l’Administració sempre quadren; fins i tot quan teòricament seria impossible que quadressin. A l’Administració, o millor dit a la burocràcia administrativa, el que l’importa és que en la data establerta hi hagi els papers degudament segellats; encara que per lògica la mateixa administració hauria de suposar que sovint els papers no poden concordar amb la realitat. De fet, són les condicions que imposa ella mateixa les que impulsen o gaire bé obliguen a fer petites martingales documentals; no pas en benefici de ningú en particular sinó com a imperiosa necessitat de sortejar les traves burocràtiques. A no ser que de tant en tant aparegui un Millet qualsevol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada