És fàcil, en obrir una investigació, trobar irregularitats documentals, encara que no sempre hagin de correspondre a corrupció ni desviament de diners. Ja he dit en alguna altra ocasió que és des de la mateixa administració que sovint es promou i s’impulsen les irregularitats documentals. I per mostra un botó viscut personalment (i que podria anar de vint-i-un botons!)
Una fundació feia temps que anava al darrere de poder construir una sala d’actes en un edifici de la seva propietat, però sempre estava pendent de rebre un ajut o subvenció institucional. I, aquelles coses que tenen les administracions, va arribar un més de setembre en què a l’Administració catalana li devia quedar una partida amb diners per gastar, i sabent del nostre interès ens va fer una proposta d’urgència. Ens concedien l’equivalent a 150.000 euros de subvenció per a construir la desitjada sala d’actes. Però, havia de ser amb una condició: a principis de desembre havíem de portar certificacions de l’obra feta, amb les corresponents factures, com a mínim del 30% del total. Érem a finals de setembre, i no teníem sinó uns plànols vells que calia refer; calia, doncs, buscar un arquitecte, que fes de nou el projecte, presentar-lo al Col·legi d’arquitectes, demanar el permís d’obres a l’Ajuntament, trobar una empresa disposada a començar de seguida. Una quimera.
A la data assenyalada, dos mesos després, teníem l’obra en marxa i vam poder presentar les factures corresponents que justificaven el 30% del cost total de l’obra. Qualsevol que sàpiga com va aquest tema, la rapidesa en l’expedició de llicències d’obres, i més tenint en compte els requisits que havia de tenir un local públic, ja pot imaginar que el calendari no quadrava. Els papers, sí. I això és l’únic que interessava a l’Administració. Mig any després, una de les primeres autoritats del país, tal com consta a la placa, inaugurava la nova sala d’actes. El permís d’obres encara donava voltes pels calaixos d’una administració que només entén de papers.
Una fundació feia temps que anava al darrere de poder construir una sala d’actes en un edifici de la seva propietat, però sempre estava pendent de rebre un ajut o subvenció institucional. I, aquelles coses que tenen les administracions, va arribar un més de setembre en què a l’Administració catalana li devia quedar una partida amb diners per gastar, i sabent del nostre interès ens va fer una proposta d’urgència. Ens concedien l’equivalent a 150.000 euros de subvenció per a construir la desitjada sala d’actes. Però, havia de ser amb una condició: a principis de desembre havíem de portar certificacions de l’obra feta, amb les corresponents factures, com a mínim del 30% del total. Érem a finals de setembre, i no teníem sinó uns plànols vells que calia refer; calia, doncs, buscar un arquitecte, que fes de nou el projecte, presentar-lo al Col·legi d’arquitectes, demanar el permís d’obres a l’Ajuntament, trobar una empresa disposada a començar de seguida. Una quimera.
A la data assenyalada, dos mesos després, teníem l’obra en marxa i vam poder presentar les factures corresponents que justificaven el 30% del cost total de l’obra. Qualsevol que sàpiga com va aquest tema, la rapidesa en l’expedició de llicències d’obres, i més tenint en compte els requisits que havia de tenir un local públic, ja pot imaginar que el calendari no quadrava. Els papers, sí. I això és l’únic que interessava a l’Administració. Mig any després, una de les primeres autoritats del país, tal com consta a la placa, inaugurava la nova sala d’actes. El permís d’obres encara donava voltes pels calaixos d’una administració que només entén de papers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada