La Guerra de Successió espanyola es va iniciar el 1705 i va acabar tràgicament aquell 11 de setembre de 1714. Des de la societat civil algú va tenir la pensada d’elaborar un ambiciós projecte per a commemorar els 300 anys de la Guerra, que incloïa un vastíssim ventall d’activitats i propostes a celebrar des del 2005 fins al 2014, en una progressió creixent. En un primer moment, quan vam insinuar la idea a un dels càrrecs de confiança de Palau que teòricament portava el tema, ens va dir que presentéssim la proposta perquè, tot i haver-hi una teòrica comissió interdepartamental per a tractar la commemoració del 1714 aquesta era gaire bé inoperativa.
Atenent el seu suggeriment vam presentar la proposta adequant-la a la implicació institucional. Però hi va haver canvis a Palau. La persona que ens havia fet el suggeriment ja no hi era, i la resposta va ser que tot allò no tenia sentit perquè ja se n’ocupava l’administració. Després ja s’ha vist que res de res. El tema, doncs, quedava oblidat. Però a finals de juliol ens truquen de Palau dient que de tot aquell munt de propostes, els aniria bé que nosaltres ens cuidéssim de l’elaboració d’un llibre didàctic, pensat bàsicament per a professors de secundària, sobre la Guerra de Successió. Al setembre ja ens notificarien oficialment la resolució per la qual se’ns concedia la subvenció per a realitzar-lo. Sense esperar aquesta confirmació oficial ja vam contactar amb un historiador perquè comencés a pensar-hi. Efectivament, a mitjans de setembre ens va arribar la confirmació que podíem comptar amb el pressupost per a la realització del llibre. Hi havia un petit detall en la notificació que no quadrava: abans del 15 de novembre havia d’estar tot enllestit, fet, editat i pagat; havíem de presentar totes les justificacions de la despesa. Semblava un error: potser s’havien equivocat i volien dir a l’any següent... Vaig trucar per fer-los notar la inversemblança: era impossible no només havíem de demanar a un historiador que en dos mesos tingués enllestit el text, sinó que n’havíem de tenir feta l’edició! El dissenyador de la portada, ens demanava un termini més llarg.
Però, no. No era cap error administratiu. El que deia la resolució anava a missa. O fèiem i editàvem el llibre en dos mesos, o havíem de renunciar a la subvenció que ens atorgaven, que de fet havia estat més aviat un encàrrec de l’Administració. Abans del 15 de novembre, tal com marcava la resolució oficial, l’Administració tenia sobre la taula tots els justificants que incloïen les factures pagades a l’autor i a l’editor. El que no sabíem encara era el nombre de pàgines que tindria el text, ni si hi hauria molts gràfics que podien encarir l’edició, ni si seria tot color... Però els papers hi eren.
Però la història kafkiana no es va acabar aquí. Però, deixem-ho per demà.
Atenent el seu suggeriment vam presentar la proposta adequant-la a la implicació institucional. Però hi va haver canvis a Palau. La persona que ens havia fet el suggeriment ja no hi era, i la resposta va ser que tot allò no tenia sentit perquè ja se n’ocupava l’administració. Després ja s’ha vist que res de res. El tema, doncs, quedava oblidat. Però a finals de juliol ens truquen de Palau dient que de tot aquell munt de propostes, els aniria bé que nosaltres ens cuidéssim de l’elaboració d’un llibre didàctic, pensat bàsicament per a professors de secundària, sobre la Guerra de Successió. Al setembre ja ens notificarien oficialment la resolució per la qual se’ns concedia la subvenció per a realitzar-lo. Sense esperar aquesta confirmació oficial ja vam contactar amb un historiador perquè comencés a pensar-hi. Efectivament, a mitjans de setembre ens va arribar la confirmació que podíem comptar amb el pressupost per a la realització del llibre. Hi havia un petit detall en la notificació que no quadrava: abans del 15 de novembre havia d’estar tot enllestit, fet, editat i pagat; havíem de presentar totes les justificacions de la despesa. Semblava un error: potser s’havien equivocat i volien dir a l’any següent... Vaig trucar per fer-los notar la inversemblança: era impossible no només havíem de demanar a un historiador que en dos mesos tingués enllestit el text, sinó que n’havíem de tenir feta l’edició! El dissenyador de la portada, ens demanava un termini més llarg.
Però, no. No era cap error administratiu. El que deia la resolució anava a missa. O fèiem i editàvem el llibre en dos mesos, o havíem de renunciar a la subvenció que ens atorgaven, que de fet havia estat més aviat un encàrrec de l’Administració. Abans del 15 de novembre, tal com marcava la resolució oficial, l’Administració tenia sobre la taula tots els justificants que incloïen les factures pagades a l’autor i a l’editor. El que no sabíem encara era el nombre de pàgines que tindria el text, ni si hi hauria molts gràfics que podien encarir l’edició, ni si seria tot color... Però els papers hi eren.
Però la història kafkiana no es va acabar aquí. Però, deixem-ho per demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada