Pàgines

dimecres, 2 de juliol de 2008

Primera nota positiva de Puigcercós

Des de fa molt de temps, he insistit en què era del tot incomprensible el distanciament i la manca de relacions entre les dues forces polítiques que representen el nacionalisme català. Es podien entendre moments puntuals d’enfrontament, crítiques a determinades actituds d’uns i altres, però no un trencament tan absolut com el que s’havia mantingut fins ara. Recordem-ho: el que havia mantingut fins ara una direcció els homes forts de la qual, llevat de Josep Lluís Carod Rovira, són els que ara mateix continuen dirigint el partit. Per això celebro la trobada d’ahir entre Puigcercós i Mas al Parlament de Catalunya, i espero que representi com deia Puigcercós l’inici d’una nova etapa.

L’allunyament entre les dues forces polítiques era, des d’un punt de vista nacional, del tot reprovable perquè bàsicament no responia a confrontacions ideològiques, ni tan sols estratègiques, sinó precisament al fet de disputar-se un mateix segment de l’electorat (i això equival a tenir més o menys poder) i a qüestions, fòbies i recels, més estrictament personals. Jo em queixava dels meus, d’ERC, perquè són els qui d’alguna manera em representen, però és evident que hi havia responsabilitats per les dues bandes. Qualsevol que faci una mica d’històrica, amb un mínim d’objectivitat, veurà que hi ha hagut errors a un i altre costat, però mai motius suficients com per a mantenir un enfrontament fratricida. Hi havia gent a ERC especialment dolguda per la poca generositat de CiU quan era al Govern, i convergents que no van assimilar que els republicans no solament es decantessin pel tripartit sinó que els enganyessin simulant una negociació també ells; des de CiU no es va entendre el joc d’ERC en la negociació, prèvia a l’acord del Parlament, per a la proposta del nou Estatut, en la qual els independentistes acusaven els convergents de voler anar massa enllà, mentre que la gent de Carod Rovira tampoc es va adonar que els qui van trair d’entrada l’esperit del 30 de setembre van ser precisament els seus aliats socialistes; l’Artur Mas es va aprofitar del pànic que li va venir a Zapatero pensant en la possibilitat d’haver de presentar la foto del pacte de l’estatut al costat d’un independentista, però també des d’ERC es va magnificar la tragèdia del pacte, com si el que el que ells estaven a punt de signar estigués tan lluny.

En tot cas, qualsevol política mínimament seriosa, de caràcter sobiranista, amb la perspectiva de poder exercir el dret a decidir en un horitzó més o menys proper (2014 o 2020, tant se val) ha de comptar necessàriament, sine qua non, amb la complicitat com a mínim de les dues forces nacionalistes. Altrament és inviable.

Per tant, valoro com a positiu aquest primer pas de Puigcercós, que espero que hagi entès que, tot i no ser el seu posicionament inicial, és el que li va dictar el Congrés del partit. Ara caldrà que això tingui continuïtat, i no cal que sempre sigui sota els flaixos dels periodistes. Tant els uns com els altres han d’entendre, a més, que una cosa és la complicitat i la col·laboració per als grans projectes de país, especialment per preparar una presa de posició sobiranista, i l’altra és la coalició de govern. Vull dir que per a gestionar aquest migrat estatut, per a fer polítiques que no exclouen els transvasaments, la MAT, la privatització dels serveis públics, el suport prioritari als sectors empresarials en crisi i a l’escola concertada, el Quart Cinturó, etc. etc. no ve massa d’aquí fer-ho amb els uns o amb els altres; el dia que caldrà de veritat un front nacional serà el dia en què prenguem la decisió definitiva d’exercir d’una vegada el dret a decidir
.

3 comentaris:

Xavier Martínez ha dit...

Company Romeu,

Estic vestant d'acord emb el teu anàlisi.ERC i CIU havien de tornar a tenir converses polítiques d'una forma més o menys normal.
De totes formes la história recent i histórica d'aquesta formació conservadora i de dretes,
no s'ha de menystenir.El seu mercadeig fenici no els fa de fiar
del tot.
Esquerra ha d'estar alerta sempre
amb CIU.

Salut,república i independència!

Josep Romeu ha dit...

Totalment d'acord. Cal estar alerta amb la gent de CiU, igual com ho hem d'estar amb la gent del PSC. I encara podríem dir molt més: segur que hi ha actituds i preses de posició que ens rebenten, dels uns i dels altres.
Però, que de veritat es cregui que en aquest país algun dia podrem exercir el dret a decidir no pot oblidar que això només serà possible quan es faci com una proposta de país: una proposta de la dreta i de l'esquerra conjuntament. Dels qui van recolzar Aznar i dels qui van recolzar Zapatero; dels qui van governar gràcies als suport dels populars i dels qui han fet president un home del PSOE; dels qui creuen que val més incidir en els socialisme espanyol des de dins i dels qui prtetenen ser portadors de les essències pàtries.
Arribat el moment, tothom hi serà imprescindible. Caldrà generositat i aparcar els personalismes i partidismes que tant de mal han fet al catalanisme.
Comencem a posar seny, i a avançar seriosament cap a la independència.

Anònim ha dit...

Després de vint-i-tres anys de pujolisme i amb les estructures de CiU encara enquistades en molts llocs
(penso en els municipis petits que encara no han fet la transició política) ERC va fer el que calia amb la formació del tripartit.
Després, errors propis i estratègies del PSOE van deixar descol·locat el partit. El segon pacte tripartit, segurament també l'únic possible encara en aquells moments, penso que va ser precipitat.
El problema d'ERC és, saber o poder moure's per la política catalana sense haver de ser satèl·lit de ningú. Pactar continguts i estratègies de govern i després seguir-les. Ara, veient l'evolució dels esdeveniments i amb un PSOE que, per la crisi econòmica, s'haurà de moure a la defensiva i a la baixa, potser seria el moment d'explorar un possible pacte nacional de govern amb CiU. Les vel·leitats pactistes de CiU amb el govern espanyol de torn hi poden tornar a ser, però sembla que el preu, ara, podria ser massa car en termes electorals.