A l’època de la transició, i d’això ja fa molt de temps, les argumentacions en defensa dels interessos nacionals de Catalunya anaven acompanyades d’un menysteniment per una Espanya allunyada d’Europa, retardada en molts aspectes, inculte i fins i tot amb uns dirigents d’escassa intel·ligència. Al marge que llavors tampoc era del tot cert, almenys pel que fa a la capacitat dels seus dirigents, inclosos els franquistes, la veritat és que aquella Espanya ha canviat molt, s’ha modernitzat i ha guanyat en prestigi internacional. Aleshores podia tenir sentit menystenir i ridiculitzar aquella Espanya tardofranquista. Avui, no. Menystenir l’enemic és d’una greu irresponsabilitat que ens aboca una i altra vegada al fracàs.
Fa només unes setmanes, arran de les eleccions basques, diversos dirigents catalanistes, en un exercici d’ingenuïtat imperdonable en polítics professionals aspirants a liderar un país, es fregaven les mans argumentant que Zapatero es trobava sol, sense majories suficients al Congrés i que havia arribat l’hora de fer-lo cedir. Ja vaig advertir que no es fessin il·lusions: en això de la política els dirigents espanyols ens donen mil voltes. Ha arribat el debat de política general, i Zapatero, amb la seva minoria i solitud, se n’ha sortit perfectament, servint-se dels uns i dels altres com qui juga amb nines de drap: ha aprovat el que li ha convingut i fins i tot s’ha permès la llicència de deixar crear la il·lusió als grups de l’oposició que ells també havien aprovat alguna resolució; ha reincidit en el joc de les promeses fàcils, perquè sap que ningú les hi farà complir després; ha disposat fins i tot dels diners dels altres per a col·locar-se medalles; i al final ha tingut els suports que li ha convingut perquè, al marge del PP, la resta de grups de l’oposició que podrien haver-lo posat contra les cordes han estat incapaços de plantar-li cara, i han sucumbit a la primera i pràcticament sense cap contrapartida.
Contra el que pronosticaven alguns, trobant-se en minoria i en mig d’una greu crisi econòmica, amb fronts oberts per tot arreu, ha estat un debat fàcil per a Zapatero. No ha tingut contrincants a la seva alçada. No sé si tirarà endavant la Iniciativa Legislativa Popular endegada per abolir les curses de braus a Catalunya, però de moment Zapatero se’ns toreja amb aquella gràcia i aquella actitud xulesca del torero que amb el darrer cop de muleta es gira d’esquena al brau atordit, per a recollir els aplaudiments del públic.
Fa només unes setmanes, arran de les eleccions basques, diversos dirigents catalanistes, en un exercici d’ingenuïtat imperdonable en polítics professionals aspirants a liderar un país, es fregaven les mans argumentant que Zapatero es trobava sol, sense majories suficients al Congrés i que havia arribat l’hora de fer-lo cedir. Ja vaig advertir que no es fessin il·lusions: en això de la política els dirigents espanyols ens donen mil voltes. Ha arribat el debat de política general, i Zapatero, amb la seva minoria i solitud, se n’ha sortit perfectament, servint-se dels uns i dels altres com qui juga amb nines de drap: ha aprovat el que li ha convingut i fins i tot s’ha permès la llicència de deixar crear la il·lusió als grups de l’oposició que ells també havien aprovat alguna resolució; ha reincidit en el joc de les promeses fàcils, perquè sap que ningú les hi farà complir després; ha disposat fins i tot dels diners dels altres per a col·locar-se medalles; i al final ha tingut els suports que li ha convingut perquè, al marge del PP, la resta de grups de l’oposició que podrien haver-lo posat contra les cordes han estat incapaços de plantar-li cara, i han sucumbit a la primera i pràcticament sense cap contrapartida.
Contra el que pronosticaven alguns, trobant-se en minoria i en mig d’una greu crisi econòmica, amb fronts oberts per tot arreu, ha estat un debat fàcil per a Zapatero. No ha tingut contrincants a la seva alçada. No sé si tirarà endavant la Iniciativa Legislativa Popular endegada per abolir les curses de braus a Catalunya, però de moment Zapatero se’ns toreja amb aquella gràcia i aquella actitud xulesca del torero que amb el darrer cop de muleta es gira d’esquena al brau atordit, per a recollir els aplaudiments del públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada