El debat de política general a les Corts espanyoles, l’anomenat Estat de la Nació, transcorre tal com s’havia previst. Els grups polítics que per alguna raó o altra, encara que no tingui res a veure amb el que exposava el President del Govern espanyol, s’han distanciat temporalment del PSOE, carregaven contra Zapatero amb la mateixa vehemència que haurien aplaudit el mateix discurs en unes altres circumstàncies. Diuen que és la normalitat del joc democràtic, el paper que ha de fer l’oposició. Potser sí. Però aquestes actituds són les que acaben de malbaratar la poca confiança que tenen els ciutadans envers els polítics.
Ningú dubta que el discurs del PNB hauria estat ben diferent si el PSOE no s’hagués aliat amb el PP al País Basc; com també hauria estat diferent el de CiU en el cas que haguessin tingut alguna opció de pacte, com va passar amb l’Estatut. El PP ha de dir que tota la crisi és el resultat d’un mal govern, encara que ells haurien fet més o menys el mateix, ja que en política econòmica les diferències són mínimes. Igualment, ningú dubtava que el PSC aplaudiria el que fos per complaure els seus superiors, encara que sigui un reiterat menysteniment envers Catalunya; fa temps que, entre l’opció de la defensa de Catalunya i la defensa del seu partit a Madrid, tenen la tria feta. Els reiterats advertiments que fa Esquerra al PSC, dient-li que ha de decidir de quina banda està, sonen a pantomima, burla i ridícul, perquè des de l’endemà mateix de l’aprovació de la primera proposta d’Estatut al Parlament de Catalunya, el 2005, el PSC es va posicionar clarament a l’altre bàndol. Aquests advertiments d’Esquerra sonen igual que els que va fer Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys, dient que si no trobaven l’adequat encaix dins d’Espanya s’haurien de replantejar la qüestió; i encara estan exactament igual.
Zapatero coneix perfectament les febleses dels seus adversaris, sap que les seves amenaces i advertiments s’esvairan tan bon punt els pugui oferir el caramel d’una nova promesa. Tan ferma és la fidelitat dels socialistes catalans amb el projecte espanyol, el que sigui, com la dels socis del tripartit envers aquests socialistes catalans. Zapatero està sol i ja veurem com acaba aprovant les resolucions finals d’aquest debat sobre l’Estat de la Nació. Al final, però, es traurà un as de màniga i se’n sortirà amb quatre paraules i quatre promeses que tothom sap que podrà incomplir impunement. O no?
Ningú dubta que el discurs del PNB hauria estat ben diferent si el PSOE no s’hagués aliat amb el PP al País Basc; com també hauria estat diferent el de CiU en el cas que haguessin tingut alguna opció de pacte, com va passar amb l’Estatut. El PP ha de dir que tota la crisi és el resultat d’un mal govern, encara que ells haurien fet més o menys el mateix, ja que en política econòmica les diferències són mínimes. Igualment, ningú dubtava que el PSC aplaudiria el que fos per complaure els seus superiors, encara que sigui un reiterat menysteniment envers Catalunya; fa temps que, entre l’opció de la defensa de Catalunya i la defensa del seu partit a Madrid, tenen la tria feta. Els reiterats advertiments que fa Esquerra al PSC, dient-li que ha de decidir de quina banda està, sonen a pantomima, burla i ridícul, perquè des de l’endemà mateix de l’aprovació de la primera proposta d’Estatut al Parlament de Catalunya, el 2005, el PSC es va posicionar clarament a l’altre bàndol. Aquests advertiments d’Esquerra sonen igual que els que va fer Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys, dient que si no trobaven l’adequat encaix dins d’Espanya s’haurien de replantejar la qüestió; i encara estan exactament igual.
Zapatero coneix perfectament les febleses dels seus adversaris, sap que les seves amenaces i advertiments s’esvairan tan bon punt els pugui oferir el caramel d’una nova promesa. Tan ferma és la fidelitat dels socialistes catalans amb el projecte espanyol, el que sigui, com la dels socis del tripartit envers aquests socialistes catalans. Zapatero està sol i ja veurem com acaba aprovant les resolucions finals d’aquest debat sobre l’Estat de la Nació. Al final, però, es traurà un as de màniga i se’n sortirà amb quatre paraules i quatre promeses que tothom sap que podrà incomplir impunement. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada