Des de fa unes setmanes, mesos, comunitats indígenes de la selva amazònica a la zona fronterera entre el Perú i Brasil estan mobilitzades en defensa de les seves terres i de les seves ancestrals formes de vida. La seva no és una lluita fàcil; des de la distància hom diria que és una lluita titànica, impossible. Durant dècades i segles han viscut oblidats i marginats de tothom. L’Estat tenia assumit que hi havia una part del territori que era improductiu, que només era els rerefons del país, la selva inabastable; per ells, pels indígenes, l’Estat no existia i es governaven per les seves pròpies lleis no escrites. Ara els ha arribat l’hora de l’extermini definitiu.
És cert que hi ha algunes convencions internacionals que reconeixen els drets de les comunitats indígenes, com també ho és que alguns països han reconegut legislativament aquests drets. Bolívia els ha incorporat recentment en el text constitucional, mentre que Brasil i Perú també tenen lleis específiques, però que no sempre compleixen. Reconèixer i respectar els drets d’unes comunitats que sobreviuen en zones inhòspites, improductives des de la perspectiva de l’Estat, és relativament fàcil. Però a països com al Perú, per exemple, la descoberta d’importants jaciments de petroli i d’altres minerals, la possibilitat de crear grans preses per a la producció d’energia elèctrica, o la concessió a empreses multinacionals per a transformar la selva en cultius extensius o simplement per a treure’n d’una tallada el recurs natural de la fusta, és una temptació excessiva. Compten amb l’escassa incidència mediàtica d’aquestes comunitats tant al propi país com en l’àmbit internacional: les seves protestes són silenciades pels mitjans de comunicació, i ningú mourà un dit pels crims comesos contra unes comunitats oficialment inexistents. L’Estat pot incomplir impunement les pròpies lleis, fent concessions a grans empreses que reporten importants beneficis, a costa de foragitar les comunitats indígenes de les seves terres que deixen de ser-ho tan bon punt hom hi descobreix quelcom per a fer-les rendibles. Les empreses saben que poden usurpar-los les propietats, de grat o per força, utilitzant sovint sicaris i grups armats propis que tenen el recolzament de les forces de seguretat de l’Estat.
En l’àmbit intern del país, les comunitats indígenes que no tenen cap força per a argumentar que importants recursos naturals no poden ser aprofitats senzillament perquè allà hi són ells, amb les seves formes de vida tradicionals. L’Estat ho té fàcil per a argumentar que l’interès general del país ha de prevaler per damunt del d’unes insignificants comunitats que ni tan sols tenen papers per a demostrar la seva existència, i molt menys les seves propietats. Internacionalment, els Estats saben que poden treure també importants beneficis per a les seves empreses, recolzant les polítiques neocolonitzadores del govern peruà.
Si aquí es poden menystenir tan fàcilment els drets de les poblacions rurals, es pot negligir amb tota impunitat el respecte pel medi ambient, i també s’incompleixen les normatives europees sobre preservació del territori, com hem vist al País Valencià, és fàcil d’imaginar que allà les comunitats indígenes no és que s’hagin d’enfrontar a governs corruptes i a empreses multinacionals sense escrúpols, és que s’enfronten al món sencer. I els mitjans de comunicació callen, naturalment.
És cert que hi ha algunes convencions internacionals que reconeixen els drets de les comunitats indígenes, com també ho és que alguns països han reconegut legislativament aquests drets. Bolívia els ha incorporat recentment en el text constitucional, mentre que Brasil i Perú també tenen lleis específiques, però que no sempre compleixen. Reconèixer i respectar els drets d’unes comunitats que sobreviuen en zones inhòspites, improductives des de la perspectiva de l’Estat, és relativament fàcil. Però a països com al Perú, per exemple, la descoberta d’importants jaciments de petroli i d’altres minerals, la possibilitat de crear grans preses per a la producció d’energia elèctrica, o la concessió a empreses multinacionals per a transformar la selva en cultius extensius o simplement per a treure’n d’una tallada el recurs natural de la fusta, és una temptació excessiva. Compten amb l’escassa incidència mediàtica d’aquestes comunitats tant al propi país com en l’àmbit internacional: les seves protestes són silenciades pels mitjans de comunicació, i ningú mourà un dit pels crims comesos contra unes comunitats oficialment inexistents. L’Estat pot incomplir impunement les pròpies lleis, fent concessions a grans empreses que reporten importants beneficis, a costa de foragitar les comunitats indígenes de les seves terres que deixen de ser-ho tan bon punt hom hi descobreix quelcom per a fer-les rendibles. Les empreses saben que poden usurpar-los les propietats, de grat o per força, utilitzant sovint sicaris i grups armats propis que tenen el recolzament de les forces de seguretat de l’Estat.
En l’àmbit intern del país, les comunitats indígenes que no tenen cap força per a argumentar que importants recursos naturals no poden ser aprofitats senzillament perquè allà hi són ells, amb les seves formes de vida tradicionals. L’Estat ho té fàcil per a argumentar que l’interès general del país ha de prevaler per damunt del d’unes insignificants comunitats que ni tan sols tenen papers per a demostrar la seva existència, i molt menys les seves propietats. Internacionalment, els Estats saben que poden treure també importants beneficis per a les seves empreses, recolzant les polítiques neocolonitzadores del govern peruà.
Si aquí es poden menystenir tan fàcilment els drets de les poblacions rurals, es pot negligir amb tota impunitat el respecte pel medi ambient, i també s’incompleixen les normatives europees sobre preservació del territori, com hem vist al País Valencià, és fàcil d’imaginar que allà les comunitats indígenes no és que s’hagin d’enfrontar a governs corruptes i a empreses multinacionals sense escrúpols, és que s’enfronten al món sencer. I els mitjans de comunicació callen, naturalment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada