Diuen que, enguany, les mobilitzacions d’aquest Primer de maig han estat més multitudinàries que anys enrere. La festa del Treball o dels Treballadors s’havia convertit en una festa més del calendari, però la crisi ha fet despertar mínimament una consciència adormida; tan adormida que no s’ha adonat de la contradicció de les proclames enceses dels dirigents sindicals amb la trajectòria seguida en les darreres dècades. “Que la crisi no la paguin els treballadors”, “cap retallada dels drets laborals amb l’excusa de la crisi”, eren els eslògans més corejats... La crisi es va iniciar el 2008, o si ho voleu a finals del 2007, però la retallada dels drets laborals ja fa algunes dècades que s’ha iniciat.
És evident que molts empresaris a títol individual, i la Patronal de forma col·lectiva, intenta aprofitar la situació de crisi per fer ajustaments de plantilles, rebaixar costos de personal, limitar els drets laborals i pressionar les administracions perquè legislin a favor seu, sota l’amenaça de l’atur. I això tant per a les empreses que realment passen mals moments, com per a les menys afectades per la crisi. Però aquesta no és una nova tendència empresarial sinó l’agudització d’un procés iniciat ja fa uns quants anys. Eliminada l’alternativa socialista, i acceptat el model neoliberal sense reserves, amb les possibilitats que dóna la globalització, la mà d’obra ha tornat a ser, com un segle enrere, un valor que cotitza a la baixa. Ja fa molts anys que els convenis col·lectius, amb l’excusa de la productivitat cada vegada més exigent en un món globalitzat, es negocien a base de reduir drets laborals; les noves generacions que s’incorporen al mercat laboral ho fan en pitjors condicions que no ho havien fet els seus pares, perquè la mà d’obra també està subjecta a la llei d’oferta i demanda, i fins i tot iniciada la crisi l’estiu del 2008 encara es feien crides a portar treballadors de fora per tal que l’excés de demanda permetés als empresaris oferir salaris més baixos i condicions més precàries; les noves legislacions tant en l’àmbit nacional com en l’internacional tendeixen a ser nocives pels interessos dels treballadors, en temes com la flexibilitat laboral, l’abaratiment dels acomiadaments, l’increment de la jornada laboral, l’allargament de l’edat de jubilació, etc....
La crisi fa més crua aquesta realitat, però no n’ha estat el desencadenant. La tendència a la reducció progressiva dels drets laborals ja ve de lluny. I els sindicats s’ho han mirat impotents, aconseguint com a única compensació el manteniment del seu rol social i polític, malgrat haver perdut pes i capacitat d'incidència. Els únics capaços de convocar una vaga, avui, són aquells sectors que tenen a les seves mans la possibilitat de bloquejar el funcionament general del país; i aquests no són els treballadors de les fàbriques. Els sindicats han esdevingut unes poderoses maquinàries gestores d’aquesta davallada neoliberal que ha sabut, com a contrapartida, untar-los degudament i donar-los un protagonisme molt més aparent que real.
És evident que molts empresaris a títol individual, i la Patronal de forma col·lectiva, intenta aprofitar la situació de crisi per fer ajustaments de plantilles, rebaixar costos de personal, limitar els drets laborals i pressionar les administracions perquè legislin a favor seu, sota l’amenaça de l’atur. I això tant per a les empreses que realment passen mals moments, com per a les menys afectades per la crisi. Però aquesta no és una nova tendència empresarial sinó l’agudització d’un procés iniciat ja fa uns quants anys. Eliminada l’alternativa socialista, i acceptat el model neoliberal sense reserves, amb les possibilitats que dóna la globalització, la mà d’obra ha tornat a ser, com un segle enrere, un valor que cotitza a la baixa. Ja fa molts anys que els convenis col·lectius, amb l’excusa de la productivitat cada vegada més exigent en un món globalitzat, es negocien a base de reduir drets laborals; les noves generacions que s’incorporen al mercat laboral ho fan en pitjors condicions que no ho havien fet els seus pares, perquè la mà d’obra també està subjecta a la llei d’oferta i demanda, i fins i tot iniciada la crisi l’estiu del 2008 encara es feien crides a portar treballadors de fora per tal que l’excés de demanda permetés als empresaris oferir salaris més baixos i condicions més precàries; les noves legislacions tant en l’àmbit nacional com en l’internacional tendeixen a ser nocives pels interessos dels treballadors, en temes com la flexibilitat laboral, l’abaratiment dels acomiadaments, l’increment de la jornada laboral, l’allargament de l’edat de jubilació, etc....
La crisi fa més crua aquesta realitat, però no n’ha estat el desencadenant. La tendència a la reducció progressiva dels drets laborals ja ve de lluny. I els sindicats s’ho han mirat impotents, aconseguint com a única compensació el manteniment del seu rol social i polític, malgrat haver perdut pes i capacitat d'incidència. Els únics capaços de convocar una vaga, avui, són aquells sectors que tenen a les seves mans la possibilitat de bloquejar el funcionament general del país; i aquests no són els treballadors de les fàbriques. Els sindicats han esdevingut unes poderoses maquinàries gestores d’aquesta davallada neoliberal que ha sabut, com a contrapartida, untar-los degudament i donar-los un protagonisme molt més aparent que real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada