Objectius compartits i protagonistes de la història

Empès per les circumstàncies, Carretero va perfilant el seu nou projecte polític. El que era un corrent intern d’ERC s’ha convertit en associació per esdevenir ben aviat un partit polític, ja sigui en solitari o amb altres grups existents. La nova associació es marca quatre objectius fonamentals: Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català; cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana; Crear un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català; fomentar el debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans. Uns objectius que podria signar qualsevol militant d’Esquerra, dels sectors sobiranistes de CDC, de les CUP, del partit Republicà Català, del nou partit Força Catalunya, o els adherits a qualsevol de les nombroses plataformes i entitats sobiranistes del país.

Res a dir, excepte constatar que la divisió interna del moviment sobiranista respon més a interessos i ambicions personals i, a tot estirar, a tacticisme i estratègies de curt abast. Em resulta xocant, però, aquesta reiteració de tòpics fruit d’una incapacitat d’anàlisi o, el que és pitjor, fruit d’un esbiaixament de l’anàlisi. Resulta que ara algú es proposa situar l’independentisme a l’eix del debat polític nacional, com si aquest no fos un mèrit que de fa temps es va atribuir ERC, ja des de l’època de l’Àngel Colom. Sembla com si cadascú tingués, de cap i de nou, la pretensió de fer “passos històrics” de ser “el protagonista de la història”, en lloc d’imaginar-se que cadascú és, a tot estirar, una simple peça d’aquesta història. No fa gaire dies era Mn Josep Dalmau qui, tot elogiant l'aparició del nou partit Força Catalunya, reivindicava aquest mateix mèrit per a la Convenció per la Independència Nacional (algú se’n recorda d’aquest grup?).

I l’altre tema és el de pretendre cercar la unitat del catalanisme, del sobiranisme o de l’independentisme. Tothom es veu amb cor de proclamar als quatre vents la creació d’un nou moviment o d’una nova estratègia encaminada cap a aquesta més que encomiable missió unificadora o aglutinadora, imprescindible per avançar cap a la sobirania nacional. Però, com en el joc dels disbarats, comencem el procés esporgant pretesos dissidents interns a la pròpia formació o creant nous grups, amb els mateixos objectius està clar. No és que hi hagi noves fites, ni tan sols noves estratègies, que justifiquin l’aparició de tants i tants grups nacionalistes (i ara no em refereixo només a Reagrupament.cat) sinó que hi ha massa pretesos dirigents que volen passar a la història com a protagonistes únics o principals del procés d’emancipació nacional. I així ens va.