Potser perquè durant molt de temps ho he viscut com a experiència personal, sempre he defensat el paper si voleu testimonial que poden tenir grups extraparlamentaris, moviments reduïts o l’acció de persones que a títol individual s’han fet valedors de les utopies més insospitades. No m’impressiona especialment l’argumentació basada en apuntar-se al carro guanyador, si aquest carro m’ha de deixar a mig camí. I amb una bona dosi de pragmatisme (pragmatisme de país, s’entén, no personal) entenc que és necessari que hi hagi forces nacionalistes de dreta i d’esquerra predisposades a governar malgrat no tenir les institucions ni el marc jurídic que voldríem, i amb totes les servituds que això comporta, però que és igualment necessari que hi hagi altres grups, moviments i persones que, sense els compromisos que imposa la gestió institucional, pugui pressionar, conscienciar la població i marcar el camí a seguir o mantenir viva la utopia.
Per això, entenc que hi hagi gent que malgrat no sentir-se prou satisfets amb l’actuació del seu partit i dels seus dirigents opti per conviure amb unes certes contradiccions, amb el convenciment que s’estan fent passes en la bona direcció. Però entenc igualment els qui aquesta situació els incomoda de tal manera que prefereixen sortir-ne (o no entrar-hi) per poder mantenir una coherència absoluta, encara que sigui des de la marginalitat o des del testimonialisme. Ara bé, el que em costa més d’entendre és que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, tant els uns com els altres. El que no quadra és que es facin discursos grandiloqüents, parlant de la creació d’estructures d’Estat o de la transformació del model econòmic quan en realitat s’està fent la viu-viu, gestionant amb més mediocritat que altra cosa les migrades institucions que tenim, caient en els mateixos vicis que des de fora ens semblaven impresentable, i fent concessions constants perquè no trobem mai el moment oportú per dir prou.
I el mateix es pot dir dels qui des de grups molt minoritaris no s’acontenten i no assumeixen el rol que realment poden fer, i que considero altament positiu, sinó que pretenen erigir-se en salvadors de la pàtria, en messies redemptors. Ignoren, o obvien, que el dia que comencin a fer-se grans fàcilment poden caure en els mateixos errors, lluites pel poder, i servituds que els altres; i si no que ho preguntin a la PDD, també partida en dues per lluites internes. Entenc que cal trobar el punt d’equilibri entre el pragmatisme institucional i la utopia testimonial. Un equilibri que no consisteix en fer un discurs que no s’adigui a les possibilitats reals d’actuació, sinó en un joc de complicitats entenent que per al projecte de país no hi sobra ningú, i estem condemnats o a entendre’ns o a fracassar.
Per això, entenc que hi hagi gent que malgrat no sentir-se prou satisfets amb l’actuació del seu partit i dels seus dirigents opti per conviure amb unes certes contradiccions, amb el convenciment que s’estan fent passes en la bona direcció. Però entenc igualment els qui aquesta situació els incomoda de tal manera que prefereixen sortir-ne (o no entrar-hi) per poder mantenir una coherència absoluta, encara que sigui des de la marginalitat o des del testimonialisme. Ara bé, el que em costa més d’entendre és que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, tant els uns com els altres. El que no quadra és que es facin discursos grandiloqüents, parlant de la creació d’estructures d’Estat o de la transformació del model econòmic quan en realitat s’està fent la viu-viu, gestionant amb més mediocritat que altra cosa les migrades institucions que tenim, caient en els mateixos vicis que des de fora ens semblaven impresentable, i fent concessions constants perquè no trobem mai el moment oportú per dir prou.
I el mateix es pot dir dels qui des de grups molt minoritaris no s’acontenten i no assumeixen el rol que realment poden fer, i que considero altament positiu, sinó que pretenen erigir-se en salvadors de la pàtria, en messies redemptors. Ignoren, o obvien, que el dia que comencin a fer-se grans fàcilment poden caure en els mateixos errors, lluites pel poder, i servituds que els altres; i si no que ho preguntin a la PDD, també partida en dues per lluites internes. Entenc que cal trobar el punt d’equilibri entre el pragmatisme institucional i la utopia testimonial. Un equilibri que no consisteix en fer un discurs que no s’adigui a les possibilitats reals d’actuació, sinó en un joc de complicitats entenent que per al projecte de país no hi sobra ningú, i estem condemnats o a entendre’ns o a fracassar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada