El drama dels pobles indígenes de l’Amèrica llatina és d’unes dimensions difícils d’imaginar des d’una perspectiva europea. Es tracta de les restes dels pobles que van ser arrasats, expoliats, quan no exterminats pels conqueridors espanyols. Els hereus d’aquells conqueridors, amb un cert mestissatge amb població autòctona, van considerar-se amos i senyors pel dret de conquesta, propiciant un ràpid procés d’aculturació dels pobles indígenes. Durant molts anys, al Perú, com a la majoria dels estats llatinoamericans, hi havia dues realitats ben diferenciades: la de les ciutats on s’imposava un capitalisme salvatge, amb unes diferències socials abismals, i la dels pobles indígenes més o menys aïllats a les terres més inhòspites del país.
Així, aquests països han viscut durant molt de temps amb règims autoritaris i corruptes, sempre sota la tutela i la protecció dels estats europeus i americans que se’n beneficiaven. Subornant unes classes dirigents sense escrúpols, aconseguien els millors avantatges a base de conculcar els drets més elementals de la població, espoliar els recursos naturals del país, i sense estalviar la violència com a instrument empresarial per a assegurar-se altíssim beneficis. Però, dins de les classes socials més pobres, les comunitats indígenes eren el darrer esglaó, sovint menystinguts i discriminats pels seus propis conciutadans que preferien la misèria dels suburbis de les grans ciutats a la vida aïllada i certament dificultosa de la selva o de les muntanyes. No és que l’Estat procurés pel benestar i el progrés de les zones urbanes suburbials, però com a mínim els donava la impressió que tenien el progrés a l’abast, encara que reservat per a unes minories. Les comunitats indígenes eren absolutament ignorades per les administracions, i per tant no tenien accés ni a la cultura, ni a l’educació, ni a la sanitat ni als serveis més elementals.
Hi havia un divorci absolut entre les comunitats indígenes i la resta del país, però sobretot entre aquestes i les estructures administratives de l’Estat. El processos diglòssics que sovint es descriuen aquí per explicar els complexes d’inferioritat de parlants de llengües minoritzades són ben poca cosa en comparació amb la pressió que pateixen aquestes comunitats indígenes per deixar les seves formes de vida tradicionals, inclosa la llengua naturalment. Però tot això canvia quan en algun d’aquests inhòspits racons de la selva amazònica peruana hom hi descobreix petroli, un jaciment mineral a explotar o la possibilitat d’arrasar la selva per a algun tipus de plantació extensiva. Aleshores, el govern peruà es ven els drets d’explotació dels territoris de les comunitats indígenes, saltant-se totes lleis, les normes i convencions internacionals com el Conveni 169 de la OIT. I per a foragitar-los de les seves propietats no hi ha cap mania a l’hora de reforçar els sicaris de les empreses amb els cossos policials o simplement declarant la no existència d’una comunitat indígena, com ha passat recentment amb la població de El Tingo, a Hualgayo del Departament de Cajamarca.
El sorgiment de moviments indigenistes no és casual, sinó la darrera oportunitat per a evitar la seva completa anihilació.
Així, aquests països han viscut durant molt de temps amb règims autoritaris i corruptes, sempre sota la tutela i la protecció dels estats europeus i americans que se’n beneficiaven. Subornant unes classes dirigents sense escrúpols, aconseguien els millors avantatges a base de conculcar els drets més elementals de la població, espoliar els recursos naturals del país, i sense estalviar la violència com a instrument empresarial per a assegurar-se altíssim beneficis. Però, dins de les classes socials més pobres, les comunitats indígenes eren el darrer esglaó, sovint menystinguts i discriminats pels seus propis conciutadans que preferien la misèria dels suburbis de les grans ciutats a la vida aïllada i certament dificultosa de la selva o de les muntanyes. No és que l’Estat procurés pel benestar i el progrés de les zones urbanes suburbials, però com a mínim els donava la impressió que tenien el progrés a l’abast, encara que reservat per a unes minories. Les comunitats indígenes eren absolutament ignorades per les administracions, i per tant no tenien accés ni a la cultura, ni a l’educació, ni a la sanitat ni als serveis més elementals.
Hi havia un divorci absolut entre les comunitats indígenes i la resta del país, però sobretot entre aquestes i les estructures administratives de l’Estat. El processos diglòssics que sovint es descriuen aquí per explicar els complexes d’inferioritat de parlants de llengües minoritzades són ben poca cosa en comparació amb la pressió que pateixen aquestes comunitats indígenes per deixar les seves formes de vida tradicionals, inclosa la llengua naturalment. Però tot això canvia quan en algun d’aquests inhòspits racons de la selva amazònica peruana hom hi descobreix petroli, un jaciment mineral a explotar o la possibilitat d’arrasar la selva per a algun tipus de plantació extensiva. Aleshores, el govern peruà es ven els drets d’explotació dels territoris de les comunitats indígenes, saltant-se totes lleis, les normes i convencions internacionals com el Conveni 169 de la OIT. I per a foragitar-los de les seves propietats no hi ha cap mania a l’hora de reforçar els sicaris de les empreses amb els cossos policials o simplement declarant la no existència d’una comunitat indígena, com ha passat recentment amb la població de El Tingo, a Hualgayo del Departament de Cajamarca.
El sorgiment de moviments indigenistes no és casual, sinó la darrera oportunitat per a evitar la seva completa anihilació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada