Quan es parla de l’aprofundiment de la democràcia, sovint es fa referència a les consultes populars, però també a les Iniciatives Legislatives Populars (ILP). Ja hem vist que això de les consultes populars té un límit molt clar i definitiu per a Catalunya, des del moment que les consultes han de ser autoritzades pel Govern espanyol, i lògicament hi ha unes matèries, precisament les més importants, que en queden excloses d’entrada. Ens queda l’altra possibilitat que són aquestes ILP. Ara mateix n’hi ha unes quantes de proposades, però no està clar quin serà el seu futur, donat que s’hi ha creat més expectatives del compte.
No hi ha dubte que les ILP són mecanismes de participació dels ciutadans, però tampoc cal fer-ne un gra massa. Per a tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular primer cal presentar-la al Parlament, la Mesa del qual decidirà si l’admet a tràmit o no, al marge del suport inicial que pugui tenir. Si l’admet a tràmit el promotors de la ILP tenen 120 dies hàbils per a recollir 50.000 signatures (mig milió en el cas espanyol). Un cop recollides les signatures, i degudament validades, la proposta legislativa presentada pels promotors entra en la seva fase de discussió al Parlament, el qual pot modificar-la tant com vulgui o simplement acabar rebutjant-la. És a dir que el paper de la Iniciativa Popular es redueix a fer la proposta, perquè sempre és el mateix joc de majories del Parlament qui decideix si l’admet a tràmit inicialment i, després, si es modifica o es rebutja definitivament.
Des del moment que la Mesa del Parlament accepta una ILP, vol dir que hi ha una majoria de grups polítics disposats a parlar-ne i a aprovar algun tipus de llei sobre aquella qüestió. Per tant, aquests mateixos grups podrien tirar endavant, pel seu compte, la tramitació parlamentària, estalviant així el llarg i feixuc camí de recollida de les signatures. La diferència pot estar en el fet simbòlic de poder dir que una determinada iniciativa ha sorgit de la societat civil, que per als polítics pot servir d’excusa per acabar aprovant un text que per iniciativa pròpia no gosava tirar endavant; o pot servir per a posar en evidència uns determinats grups polítics que també simbòlicament han de fer front no només a l’oposició de partit sinó també a la dels promotors de la societat civil.
Les Iniciatives Legislatives Populars tenen, doncs, el seu valor com a element participatiu i d’impulsió del debat polític, però tampoc cal exagerar la nota com si aquest fos un recurs que permetés aprovar lleis al marge de la dinàmica dels partits polítics.
No hi ha dubte que les ILP són mecanismes de participació dels ciutadans, però tampoc cal fer-ne un gra massa. Per a tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular primer cal presentar-la al Parlament, la Mesa del qual decidirà si l’admet a tràmit o no, al marge del suport inicial que pugui tenir. Si l’admet a tràmit el promotors de la ILP tenen 120 dies hàbils per a recollir 50.000 signatures (mig milió en el cas espanyol). Un cop recollides les signatures, i degudament validades, la proposta legislativa presentada pels promotors entra en la seva fase de discussió al Parlament, el qual pot modificar-la tant com vulgui o simplement acabar rebutjant-la. És a dir que el paper de la Iniciativa Popular es redueix a fer la proposta, perquè sempre és el mateix joc de majories del Parlament qui decideix si l’admet a tràmit inicialment i, després, si es modifica o es rebutja definitivament.
Des del moment que la Mesa del Parlament accepta una ILP, vol dir que hi ha una majoria de grups polítics disposats a parlar-ne i a aprovar algun tipus de llei sobre aquella qüestió. Per tant, aquests mateixos grups podrien tirar endavant, pel seu compte, la tramitació parlamentària, estalviant així el llarg i feixuc camí de recollida de les signatures. La diferència pot estar en el fet simbòlic de poder dir que una determinada iniciativa ha sorgit de la societat civil, que per als polítics pot servir d’excusa per acabar aprovant un text que per iniciativa pròpia no gosava tirar endavant; o pot servir per a posar en evidència uns determinats grups polítics que també simbòlicament han de fer front no només a l’oposició de partit sinó també a la dels promotors de la societat civil.
Les Iniciatives Legislatives Populars tenen, doncs, el seu valor com a element participatiu i d’impulsió del debat polític, però tampoc cal exagerar la nota com si aquest fos un recurs que permetés aprovar lleis al marge de la dinàmica dels partits polítics.
2 comentaris:
Estem d'acord, malgrat em trobi treballant per aquesta ILP. No obstant, convindrem però que quan la gent s'hi posa, poc o molt s'hi faci soroll, i també estarem d'acord que alguna cosa s'ha de fer i que la societat civil està força desencisada i aquesta iniciativa genera il·lusió (t'ho dic per experiència). Potser tant esperar no-sé-què que valgui prou la pena, estarem ja ben adormits. Tu què proposes? Coneixes altre camí que ens dugui a la independència i al respecte cap a nosaltres mateixos? De moment, cal pujar el llistó a la mediocritat d'alguns polítics. Caldrà fer-los recuperar aquell sentit ja oblidat després de tantes batalles i pactes, que és el servei a la comunitat. Encara que sigui posant-los en evidència.
Salut.
No, si jo no tinc res a dir contra aquesta ILP. Jo també vaig signar des del primer moment i he participat en diverses reunions.
Simplement dic, com ja vaig dir en una d'aqeustes reunions, que cal tenir clar què pretenem amb aquesta ILP. Per mi és vàlida com a forma de conscienciació, per a posar en qüestió el marc jurídic actual, per posar en evidència determinats grups polítics...
La via cap a la Independència és clara. El que no ho és tant és la voluntat i la capacitat dels nostres líders per seguir-la. Les forces sobiranistes han de treballar plegades per un mateix objectiu: la proclamació de la independència en un acte de sobirania del Parlament de Catalunya. Quan hi hagi una majoria suficient, una voluntat clara i el coratge suficient dels nostres dirigents. I de moment no es treballa en aquesta línia!
Publica un comentari a l'entrada