La maquinària electoral de cara a les properes eleccions al Parlament europeu ja s’ha posat en marxa. Donat el nombre d’escons a repartir i les característiques de la circumscripció electoral, els partits que no són d’àmbit estatal es veuen obligats a fer coalicions per a poder garantir la seva presència a Europa. I en el nostre cas, tenim dues coalicions que han intentat arreplegat tot un seguit de partits nacionalistes o regionalistes: la liderada per CiU i la liderada per ERC. Què tenen en comú? En primer lloc que totes dues pretenen erigir-se, almenys a nivell d’espot publicitari, en l’”única” veu que defensarà els interessos nacionals a Europa.
ERC ha aconseguit aglutinar, no sense problemes, la gent del BNG que en les anteriors eleccions havia participat en la plataforma Galeuscat amb CiU; Aralar, la força basca emergent que ha relegat a una posició més testimonial el grup que fins ara havia estat el referent d’ERC al País Basc, Ausko Alkartasuna, amb les consegüents queixes i acusacions de deslleialtat per part d’aquests; Els Verds, una des les múltiples versions de grups ecologistes; la Chunta Aragonesista, que no sempre ha tingut una actitud prou positiva envers el català a la Franja; i Entesa per Mallorca, deixant fora de la coalició, i amb no poques tensions amb Esquerra, el que hauria estat el referent lògic i més majoritari a les Illes, com és el PSM.
Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar Galeuscat com a plataforma electoral, i per tant es queda amb el PNB com a principal soci; Coalició Canària, amb força representació en aquelles illes, però amb interessos que poden no ser tan coincidents amb els dels nacionalistes catalans i bascos; el Bloc Nacionalista Valencià, probablement el punt més feble de la coalició que encapçala Oriol Junqueras; una Unió Mallorquina en hores baixes i esquitxada per escàndols, que substitueix el PSM en aquesta coalició convergent, així com la germana petita Unió Menorquina; i el Partit Andalusista, que com Coalició Canària pot tenir unes prioritats no sempre coincidents.
No fa gaire dies que l’Oriol Junqueras afirmava que no li hauria fet res anar de número dos en una llista unificada. I de fet, hi havia hagut tot un moviment de sectors propers a ERC i a CiU per intentar fer una única coalició electoral. No ha estat possible, i tampoc estic segur que la suma de les dues candidatures hagués donat com a resultat la suma de resultats. Entre altres coses perquè quan hi ha processos de fusió sempre s’escapen sectors per les dues bandes, a part que alguns dels socis que incorporen les dues coalicions probablement serien incompatibles, com ja s’ha vist en el cas de les Illes en la coalició liderada per ERC.
Els electors només podrem optar per una de les dues coalicions. I jo, per suposat, ja he fet la meva opció. Però seria desitjable que cap de les dues, més enllà de l’espot publicitari, es cregués ser l’única candidatura que ha de defensar els interessos de Catalunya a Europa. L’endemà de les eleccions, i malgrat que estiguin situats en grups diferents en la Cambra europea, com també ho estaven els de Convergència i els d’Unió, haurien de treballar plegats per a defensar els interessos de Catalunya i dels Països Catalans a Europa.
ERC ha aconseguit aglutinar, no sense problemes, la gent del BNG que en les anteriors eleccions havia participat en la plataforma Galeuscat amb CiU; Aralar, la força basca emergent que ha relegat a una posició més testimonial el grup que fins ara havia estat el referent d’ERC al País Basc, Ausko Alkartasuna, amb les consegüents queixes i acusacions de deslleialtat per part d’aquests; Els Verds, una des les múltiples versions de grups ecologistes; la Chunta Aragonesista, que no sempre ha tingut una actitud prou positiva envers el català a la Franja; i Entesa per Mallorca, deixant fora de la coalició, i amb no poques tensions amb Esquerra, el que hauria estat el referent lògic i més majoritari a les Illes, com és el PSM.
Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar Galeuscat com a plataforma electoral, i per tant es queda amb el PNB com a principal soci; Coalició Canària, amb força representació en aquelles illes, però amb interessos que poden no ser tan coincidents amb els dels nacionalistes catalans i bascos; el Bloc Nacionalista Valencià, probablement el punt més feble de la coalició que encapçala Oriol Junqueras; una Unió Mallorquina en hores baixes i esquitxada per escàndols, que substitueix el PSM en aquesta coalició convergent, així com la germana petita Unió Menorquina; i el Partit Andalusista, que com Coalició Canària pot tenir unes prioritats no sempre coincidents.
No fa gaire dies que l’Oriol Junqueras afirmava que no li hauria fet res anar de número dos en una llista unificada. I de fet, hi havia hagut tot un moviment de sectors propers a ERC i a CiU per intentar fer una única coalició electoral. No ha estat possible, i tampoc estic segur que la suma de les dues candidatures hagués donat com a resultat la suma de resultats. Entre altres coses perquè quan hi ha processos de fusió sempre s’escapen sectors per les dues bandes, a part que alguns dels socis que incorporen les dues coalicions probablement serien incompatibles, com ja s’ha vist en el cas de les Illes en la coalició liderada per ERC.
Els electors només podrem optar per una de les dues coalicions. I jo, per suposat, ja he fet la meva opció. Però seria desitjable que cap de les dues, més enllà de l’espot publicitari, es cregués ser l’única candidatura que ha de defensar els interessos de Catalunya a Europa. L’endemà de les eleccions, i malgrat que estiguin situats en grups diferents en la Cambra europea, com també ho estaven els de Convergència i els d’Unió, haurien de treballar plegats per a defensar els interessos de Catalunya i dels Països Catalans a Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada