No ens ve de nou. El Partit Popular, hereu del franquisme que no ha dubtat mai a l’hora d’emprar tots els recursos al seu abast per acabar amb la diversitat lingüística de l’Estat, continua amb la seva obsessió malaltissa en contra dels intents de normalització i de supervivència del català. Allà on té el poder, com al País Valencià, no dubta en donar suport o encobrir els grups violents de caràcter feixista; però allà on es manté com un grup minoritari, com a Catalunya, perd els estreps i la decència. L’anunci dels nens emmanillats és producte de la impotència en veure que malgrat els seus esforços a Catalunya continua havent-hi un alt grau de convivència i de cohesió social.
El Partit Popular ha sobrepassat amb escreix els límits de la indignitat. I de la mateixa manera que el partit impulsat pels Francesc de Carreras, Albert Boadella, Arcadi Espada i companyia s’ha tret finalment la careta i els veiem ara anant de bracet a Europa amb els grups neofeixistes, tampoc el Partit Popular no es pot sostreure del seu passat més fosc i cavernari. És evident que no hi ha posicions unànimes entre els partits catalans pel que fa al tema de la llengua, però sí que hi ha un consens generalitzat pel que fa a la necessitat de no trencar la cohesió social, de no caure en el segregacionsime, i de fer de la llengua un element d’integració. D’Unió Democràtica a Iniciativa hi pot haver un debat i una discrepància política que discorre pels camins de la normalitat democràtica i del respecte per les regles bàsiques de convivència. El Partit Popular i els seus acòlits de Ciutadans són un món a part.
L’odi que traspuen constantment en veure que no assoleixen el seu objectiu de crear enfrontaments al sí de la societat catalana; en veure que majoritàriament la població creu en un sistema de convivència i de cohesió social, amb una llengua com a referent de la identitat del país; en veure que el declivi de la llengua catalana, contràriament al que han aconseguit a València, és mínim o, en tot cas, molt més lent del que ells voldrien; en veure que el sistema educatiu d’immersió lingüística està donant bons resultats, perquè els alumnes acaben l’educació obligatòria amb millors coneixements de les dues llengües que al País Valencià on s’incompleix el propi Estatut, ja prou migrat; en veure que la seva posició continua essent marginal, tot i tenir el suport de la caverna mediàtica espanyola, i en molts moments fins i tot del PSOE... tot aquest odi que traspua el Partit Popular no ens pot produir res més que fàstic.
El seu objectiu és clar. La resposta dels partits catalans també ho hauria de ser.
El Partit Popular ha sobrepassat amb escreix els límits de la indignitat. I de la mateixa manera que el partit impulsat pels Francesc de Carreras, Albert Boadella, Arcadi Espada i companyia s’ha tret finalment la careta i els veiem ara anant de bracet a Europa amb els grups neofeixistes, tampoc el Partit Popular no es pot sostreure del seu passat més fosc i cavernari. És evident que no hi ha posicions unànimes entre els partits catalans pel que fa al tema de la llengua, però sí que hi ha un consens generalitzat pel que fa a la necessitat de no trencar la cohesió social, de no caure en el segregacionsime, i de fer de la llengua un element d’integració. D’Unió Democràtica a Iniciativa hi pot haver un debat i una discrepància política que discorre pels camins de la normalitat democràtica i del respecte per les regles bàsiques de convivència. El Partit Popular i els seus acòlits de Ciutadans són un món a part.
L’odi que traspuen constantment en veure que no assoleixen el seu objectiu de crear enfrontaments al sí de la societat catalana; en veure que majoritàriament la població creu en un sistema de convivència i de cohesió social, amb una llengua com a referent de la identitat del país; en veure que el declivi de la llengua catalana, contràriament al que han aconseguit a València, és mínim o, en tot cas, molt més lent del que ells voldrien; en veure que el sistema educatiu d’immersió lingüística està donant bons resultats, perquè els alumnes acaben l’educació obligatòria amb millors coneixements de les dues llengües que al País Valencià on s’incompleix el propi Estatut, ja prou migrat; en veure que la seva posició continua essent marginal, tot i tenir el suport de la caverna mediàtica espanyola, i en molts moments fins i tot del PSOE... tot aquest odi que traspua el Partit Popular no ens pot produir res més que fàstic.
El seu objectiu és clar. La resposta dels partits catalans també ho hauria de ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada